Jump into the emptiness

La vida és això. Un salt sense xarxa, sense saber on cauràs ni com. Una oportunitat sense més. Gaudeix!

La vida es eso. Un salto al vacío sin saber dónde caerás ni cómo. Una oportunidad sin más. ¡Disfruta!

The life is this. A jump whitout knowing where you are going to fall or how. An opportunity without more. Enjoy!

Ⓒ Ricardo de la Casa Pérez – Noviembre 2021

Puede ver la foto en grande en mi galería de FLICKR

Puede ver la foto en grande en mi galería de 500PX

También puede visitar mi Instagram

Relatos Ricard

Relatos Ricard es el título provisional de la antología de relatos que estoy preparando y que publicaré en 2021.

Será la primera compilación de cuentos que publico en solitario (quiero decir que no contiene ninguna novela corta como es el caso de Sota pressió, ni es una antología de varios autores). En ella aparecerán algunos de mis relatos más antiguos y queridos (relatos que ahora mismo cuesta encontrar). Aparecerán también algunos otros que publiqué en diarios o revistas, a lo largo de estos últimos años. Estos solo han aparecido en sus medios originales (en general en papel) y por tanto también son muy difíciles de localizar. Otros nunca han visto la luz y finalmente algunos han sido escritos especialmente para esta antología.

Algunos títulos de los relatos que se incluirán:

  • Almas perdidas
  • Memorias del ingeniero Wurth (castellano y catalán)
  • El héroe (castellano y catalán)
  • La última Navidad (castellano y catalán)
  • Ciego, sordo y estúpido (castellano y catalán)
  • El cocinero (castellano y catalán)
  • El color de la magia (castellano y catalán)
  • Dragon (castellano y catalán)
  • Escaleras (castellano y catalán)
  • Tócala otra vez Sam (castellano y catalán)
  • La Dama blanca (castellano y catalán)

La mayoría de relatos tienen también una traducción al catalán que he realizado yo mismo. De hecho, en algunos casos el proceso ha estado a la inversa. Fueron escritos originalmente en catalán para, posteriormente, traducirlos al castellano y así poderlos incluir en esta antología.

Para hacer boca aquí les dejo uno al que le tengo especial cariño: «Almas perdidas», el primer relato de esta antología. He incluido las magníficas ilustraciones que Antoni Garcéshizo para la versión electrónica (originalmente en la revista Cyberpaís, apareció con una ilustración de otro autor) y que publicamos en BEM on Line. El cuento toca uno de las temas que más me gustan: los deseos y las tentaciones humanas.


ALMAS PERDIDAS

Ricard de la Casa

ilustrado por Antoni Garcés 

Presentación

«Almas perdidas» apareció en el Cyberpaís en febrero de 2001, cuando, y durante un tiempo, Cyberpaís fue una revista separada del diario El País y no un suplemento como al principio. La génesis fue, para mí, una idea ya vieja en el tiempo y explorada por otros muchos escritores, el quedarse enganchado al mundo virtual sin ningún deseo de regresar a la realidad. También lo fue las 12 primeras líneas, escritas y guardadas en una carpeta de mi ordenador a la espera de saber para qué servirían.

-¿Dónde estoy?
-Donde estamos.
-¿Dónde estamos?
-No lo sé. Averígualo.
-Esto es un asco.
-Sí, lo sé.
-¿Por qué tengo que averiguarlo?
-Fuiste tú quien preguntó. Empieza.
-¿Cómo?
-Empieza por el principio.
-¿Me estoy volviendo loco?
-¿Es ese el principio? Bueno, es una posibilidad, pero no, no te estas volviendo loco, sólo estas confuso. Empieza. ¿Quién eres?
-¡Dios mío! ¿Quién soy?
-Y vuelta… Piensa un poco. Mira a tu alrededor. Ni siquiera se te ha ocurrido abrir los ojos. Hay mucha información que puede ayudar a situarte.
Pedro abrió los ojos. En realidad no levantó los párpados, aunque esa fue la orden que envió su cerebro. El paisaje apareció en todo su esplendor. 360 grados completos, una imagen esférica. Los colores no coincidían con sus recuerdos, eran demasiado opacos. El lugar menos, nunca había visto nada parecido. Había una luz difusa que no venía de ninguna parte. Rayas, no, columnas. Tuvo una inspiración.
-Ya sé. Me he muerto…
-Si estuvieras muerto, no podrías hablar, no podrías oír, no podrías ver…
-Únicamente si estuviera muerto podría saberlo con seguridad. Así que si lo sé, como parece, con seguridad, es que estoy muerto, pero la conciencia de mi estado se contradice con lo que mis sentidos reciben, por lo cual no estoy muerto, pero…
-Vale. Ya veo que has conseguido empezar a razonar con lógica difusa. Eso ya es un paso y demuestra que algo funciona bien en ti.
-Entonces… ¿algo iba mal?
-Si. ¿No te acuerdas?
-No.
-Venga, volvamos al principio. ¿Quién eres? ¿Dónde estamos?
-No lo sé.
-Eso no es una respuesta. Piensa, mira a tu alrededor, ponte en movimiento, haz algo.
-¿Por qué no me ayudas? Pareces saberlo todo sobre mí.
-No estoy aquí para guiarte, sino para encontrarte.
-Muy amable, pero no lo entiendo.
-Créeme, lo entenderás.
-¿Quién eres?
-Llámame Sara.

-Tu voz no suena como una mujer.
-Claro. Averigua por qué.
-No lo entiendo.
-Tranquilo. Ponte en movimiento. Haz algo. Muévete. José Luis, el supervisor, se está impacientando.
-Hola José Luis.
No hubo respuesta.
-¿Que ocurre, por qué no responde?
-Las cosas, afuera, van algo más despacio. Ya te acostumbraras.
-Hola -dijo José Luis al fin.
-¿Por qué sois tan parcos?
-Para no darte información. Tienes que encontrarla tú.
-Pero no puedo averiguar nada. No recuerdo nada. El lugar donde estoy no me proporciona pistas.
-Pero sí puedes recordar lo que te dije antes ¿no?
La conversación volvió a él completamente, con todos los matices, tono, volumen, como si fuera una reproducción.
-Si. Es curioso, lo recuerdo todo al pie de la letra, sin esfuerzo.
-Pues eso.
-¿Y cómo lo hago?
-Piensa que lo haces.
Pedro se movió hacia adelante, a medida que avanzaba, la niebla y las columnas se movieron hacia él con mucha rapidez. El paisaje cambio, se difuminada por el lugar del que se alejaba. Se formaba justo delante. El lugar le resultó familiar. Pensó en una habitación concreta. Llegó a ella.
Amplios ventanales con pequeños vidrios enmarcados por finas tiras de madera. Una cama, vetusta pero limpia. El suelo parecía extrañamente liso, las paredes desnudas. Se movió hacia una de las ventanas. Afuera todo era normal. Un jardín, una calle silenciosa sin gente, sin vehículos, incluso sin brisa. Todo era demasiado artificial.
-Ésta es mi casa, mi vieja casa en Santiago -comentó Pedro.
-Bien. Ya es algo.
-Pero no es real. Es mi imaginación ¿si?
-Vas por buen camino.
-Estamos en la Urdimbre
-Premio.
-Así que nos estamos moviendo por lo que llaman el ciberespacio. Por lo tanto ambos estamos enlazados y por eso José Luis tarda tanto en responder.
-Sigue.
Hubo una pausa.
-¿Soy una Sombra no? –la voz era apagada, había perdido la vitalidad-. Estas buscando a mi par
Sara no podía mentir.
-Si.
El paisaje tembló como si atravesara una termoclina y desapareció.
-¿Te importa si seguimos un poco más? -dijo Pedro.
-No. La verdad es que me aburría en ese paisaje.
No hubo sensación de movimiento, pero Sara supo, al participar de los actos de Pedro, que este se movía deprisa por los canales.
Al saber donde estaban, Pedro se movió con mayor seguridad. Estaban en la Urdimbre, las vías por las que circulaba toda la información en el ciberespacio. Tras pasar por circupuntos de seguridad planetaria, saltaron por canales militares a la Luna y salieron al Circunvalón. Sobrepasaron una imagen del Kilimanjaro con la cumbre nevada. Un poco más allá un modesto castillo hizo su aparición y se desvaneció. Sin solución de continuidad estaban frente a un enorme dragón verde con escamas doradas, inmóviles. Su boca, negra, era la puerta. Era el parque de AntraZ.

-Creo que este es nuestro destino, aquí está el avatar que buscas – dijo Pedro.
Sara calló, la eficacia de la Sombra era limitada, pero su sentido natural la hacía derivar hacia su par, sólo que entrar en AntraZ no era fácil. Lo intentaron.
-¿Has notado esa luz? -preguntó Pedro.
-¿Qué luz? –Sara no había percibido nada.
Antes de que respondiera, la luz volvió. Esta vez mucho más fuerte, casi flamígera. Esta vez ella lo noto.
-¿Tiene esto algo que ver con nosotros?
-Si, claro –respondió Sara, su mente insinuó una sonrisa. No entraba cualquiera en AntraZ
El flash se hizo cada vez más insistente y cegador. De nada servía cerrar los ojos, la luz saturaba todo el espectro e incluso producía quemaduras.
Sara creó una protección contra la luz. Todo se volvió negro. El Dragón, algo difuminado, seguía allí.
-Quiero entrar –dijo Pedro mirando hacia la boca.
AntraZ era un parque privado. Las leyes que lo regían no eran las corporativas del Circunvalón. Sara lo sabía, pero la Sombra no. El parque sólo permitía la entrada a mentes brillantes o a quien tuviera algo que ofrecer al resto de invitados. Los precios ni siquiera existían. Sólo los invitados o quien descifraba las claves tenía acceso. Era uno de los muchos lugares cerrados del Circunvalón.
-Pues adelante.
Se movieron de nuevo velozmente hacia el Dragón, pero este parecía retroceder a la misma velocidad. Empezaron a ser bombardeados por picos sónicos. La barrera negra osciló levemente y desapareció. Tras el breve descanso, la luz volvió con mayor ímpetu. Esta vez fue Pedro quien creó una esfera de negra protección a su alrededor, ésta aún tardó menos en ser destruida.
-Parece que quien no desea que entremos aprende rápido también -comentó con un cierto tono de sarcasmo Pedro.
De repente todo se volvió gris y empezaron a deslizarse por tonalidades diferentes. Pedro había creado una nueva barrera.
-Mejor no me interrogues -se adelantó Pedro a la pregunta de Sara.
La sensación de velocidad se amortiguó completamente.
Pedro informó.
-Algo ha creado un campo denso. Apenas podemos avanzar. Me imagino que lo hacen para estudiar nuestra barrera y hacerla saltar antes de que… ¿entremos?
-Si -respondió Sara, intranquila.
Volvieron a acelerar.
-Yo también aprendo de sus trucos –comentó Pedro.
Las fauces del Dragón estaban frente a ellos, distorsionadas pero bellas; colmillos, lengua bífida, músculos tensos, goteante humedad…
De repente estaban dentro. El Dragón había desaparecido. Un parque lleno de hayas y olivos, algún abedul. Caminos que parecían no llevar a ninguna parte, serpenteaban desde la Glorieta en la que estaban ambos sentados frente a frente, perdiéndose en el bosque. Finalmente Sara pudo mirar a Pedro, este había recuperado la imagen de su cuerpo, la Colmena de AntraZ se preocupaba de todos los detalles. Los ojos de Pedro brillaban de forma extraña. Incluso le colgaban sus ridículas gafas, ahora innecesarias.
-Sabía que vendrías.
Sara se dio cuenta de que la Sombra de Pedro había sido absorbida por su avatar, una vez que había cumplido su objetivo.
-Yo también me alegro –respondió Sara a la pregunta no formulada pero que estaba implícita en la afirmación -, me alegro que la Sombra que creé para localizarte haya sido absorbida, era muy limitada.
-Para eso se crean ¿no? –dijo Pedro-. Siento que haya tenido que ser así. Se te ve tan hermosa como siempre. AntraZ sabe hacer las cosas bien, por eso lo escogí. Aquí es donde quiero permanecer.
El avatar de Sara lucía una cabellera negra azabache, los ojos eran exactamente como los reales, dos pozos de negritud inmensa.
-Sabes por qué estoy aquí. Es mi trabajo. La discusión que tuvimos no es motivo para huir. He venido a buscarte y por Buda que vendrás conmigo de vuelta.
Pedro la miró sin responder. Dejó pasar el tiempo.
-Demos un paseo –dijo al fin.
Bajaron de la Glorieta y tomaron uno de los caminos. Aunque caminaban, el suelo parecía deslizarse más rápido de lo que sus pasos avanzaban. Mansiones de diverso tamaño aparecían cada vez más a menudo. Se cruzaron con otros avatares, ninguno les dedicó una segunda mirada.
-No voy a volver. Es más, quiero que te quedes aquí conmigo. He hablado con AntraZ y estás invitada.
-No lo entiendo, eres un creador de cibermundos. Sabes lo que hay detrás de cada byte, nada supera la realidad. La Urdimbre es necesaria, pero Circunvalón y todos sus mundos, son únicamente un trabajo.
La voz de Sara permanecía tranquila, aunque se esforzaba en que sus emociones no se reflejaran en su avatar. Era su trabajo. Ella había rescatado mucha gente, pero cada día había más humanos que decidían no regresar al mundo real. Más y más personas dejaban sus cuerpos colgados de la Urdimbre, alimentados y cuidados por empresas especializadas. Eran esas mismas empresas las que habían montado el servicio de rescate de las que Sara formaba parte. Algunos se sentían atraídos sin más y era fácil traerlos de vuelta, pero Pedro no sólo era programador inteligente, ambos habían firmado un contrato de matrimonio de cinco años renovable. Sara no podía utilizar las técnicas habituales.
-Sabes que no es cierto –respondió Pedro-. AntraZ en concreto puede proporcionarme todo y ya has visto que aquí el universo es aún más real que allá afuera. Aquí podemos realizar todo aquello que deseemos.
Había un peligro, las almas perdidas deben volver pronto al universo real. Hay un límite de tiempo para regresar. Si se traspasa se produce una disociación permanente y la comunicación entre el cuerpo y la mente queda rota. Una mente encerrada en una prisión. Así que sólo queda la Urdimbre para escapar y volver a tener control, aunque sólo sea a través de un avatar.
-Me costó mucho crear una Sombra en condiciones. Y sabes que no voy a quedarme. No hay nada aquí que pueda seducirme, lo hemos hablado muchas veces –replicó Sara.
-Te equivocas –respondió Pedro de forma inmediata-. Estoy yo, y quiero compartir esta vida contigo. AntraZ es tan sólo el principio. Conoces Circunvalón, cada segundo los mundos, los programas, los avatares se hacen más complejos y sofisticados. No hay nada que no podamos hacer o satisfacer. Mírate a ti misma. Aquí eres más real que allá afuera, y no hay limitaciones.
-Ese es el problema. Lo podemos conseguir todo. ¿Qué hay de emocionante en ello?
El avatar de Sara casi se había parado y sin embargo seguían deslizándose a la misma velocidad. Ahora estaban en un lugar muy concurrido, era una plaza con edificios que se perdían en unos cielos oscuros, luces de neón anunciaban los servicios que se prestaban en su interior, había de todo, económicos, sexuales, sociales… Sara apenas prestaba atención a lo que ocurría a su alrededor.

No quedaba mucho tiempo, había tardado demasiado en crear la Sombra de Pedro. Sabía que no podía notarlo pero sus nervios se le tensaban de pánico. No podía sudar allí, pero su avatar era tan perfecto que sentía su cuerpo agarrotado frente a la multitud que no le prestaba la más mínima atención. Por un momento entendió a su marido. Se dio cuenta de que no podría traerlo de vuelta sólo con palabras, necesitaba algo más. Y no podía forzarle, no había nada que pudiera decirle, únicamente podía mostrarle que ella no se quedaría y darle a elegir.
Rebuscó en su mente algo que pudiera ayudarla. Algo que pudiera utilizar como palanca. Callada, dejó secar el tiempo que le quedaba. Finalmente le llegó la inspiración. Quizá serviría.
El avatar de Sara era tan perfecto que carraspeó para aclarar la voz. Como nunca, necesitaba que su voz dejara traslucir el tono, el volumen, la cadencia correcta.
-Me viene a la cabeza unos versos de una vieja canción –comentó sin darle importancia-. “No hay nada más bello que lo que nunca he tenido, nada más amado que lo que perdí” –recitó-. Me vas a perder definitivamente, no volverás a verme, tendrás una copia de mí que hará lo que tú quieras, pero sabrás que no soy yo. No tendrás mi futuro, eso también lo perderás.
Pedro la taladró con la mirada.
-Te equivocas siempre te tendré, a ti y todo lo que desee.
-Sigues sin entenderlo –dijo Sara sosteniéndole la mirada-. La vida deja de ser emocionante cuando se puede obtener todo. Justamente lo que no se puede conseguir se convierte en lo más bello. Lo más bonito es desear lo que no tienes. Jamás podrás gozar de esa emoción. Eso te lo vas a perder.
Sara no dijo más. Sintió un escalofrío que le subía por las piernas, no podía distinguir si era real o no. Rehizo el camino de vuelta, esta vez sola. Abandonó la plaza, el Dragón quedó atrás, pasó los circupuntos de seguridad, entro por la subestación de Cercedillas y tomo de nuevo el control de su cuerpo.
Volvió al mundo real.
Sara hizo que el sillón la incorporara un poco. Abrió los ojos y se pasó una mano por la frente. Soltó un suspiro de cansancio. Miró a Aurora.
-¿Ha regresado? –preguntó ansiosa Sara
-Justo detrás de ti. Estuviste realmente brillante –respondió Aurora.
El suspiro fue esta vez más prolongado.
-¿Cuántos me quedan? –preguntó.
-Dos, pero no te preocupes. José Luis se encarga de ellos. Tú estás agotada.
Sara no dijo nada, se recostó y pidió un vaso de agua. Más que nunca agradeció mentalmente el no tener que volver a salir. No más almas perdidas por hoy. Echó un vistazo al sillón de Pedro, empezaba a despertarse. Sus labios dibujaron una sonrisa.
Se durmió.

© 2001 – 2011 Ricard de la Casa 

© 2011 Antoni Garcés por las ilustraciones

Ricard de la Casa, barcelonés, fue uno de los editores de la revista BEM de ciencia ficción durante los años 90. Ha publicado dos libros Més enllà de l’equació QWR y Sota pressióademás de relatos y artículos en diversas antologías y revistas españolas y extranjeras. Ganó el Premio Domingo Santos y un accésit en el Premio Juli Verne. Su relato “El día que hicimos la transición” escrito al alimón con Pedro Jorge Romero, ha sido editado en la última década en varias antologías de “Lo mejor de…” Actualmente es uno de los editores de BEM on Line.

Antoni Garcés, ilustrador y diseñador gráfico. A mediados de los años 70 empieza como diseñador gráfico, realizando ilustraciones publicitarias y creando imágenes corporativas (marcas/logos) para empresas…

A partir de 1980 publica sus ilustraciones en numerosas publicaciones como El Jueves, Cimoc, Playboy, El Vibora, Europa Viva, Diari de Barcelona, etc.

Coeditor del Prozine «Zero Comics» (1980/1984)

También ha realizado cientos de ilustraciones para portadas de libros, mayoritariamente de ciencia ficción y fantasía, para colecciones de Ultramar, Salvat, Júcar, UPC, Labor, La Magrana, Edebé, Alcodre… etc.

Sus trabajos se han publicado en Francia (Metal Hurlant), EEUU (Heavy Metal, Byron Preis), Italia (Comic Art), Holanda (Magic Strip), Portugal (Meribérica/Liber)… etc.

Ha participado en numerosas exposiciones, tanto individuales como colectivas.

Ha recibido los premios «Creepy» de la Crítica, al mejor historietista de fantasía de 1984, en el Salón del Cómic de Barcelona a la mejor portada española de comic de 1986 y el premio Ignotus de la Asociación Española de Fantasía y Ciencia Ficción a la mejor portada de 1992.

Series y Albumes publicados por Antoni Garcés

Lavinia 2092 / Guión Emili Teixidor (Diari Barcelona, 1989)
Museum (Editorial Complot, 1989)
Refrenillos / Guión Onliyú (Makoki, 1989-90)
Demasiado humano / Guión Abulí (Norma Editorial, 1990)
Ú, la grieta móvil (Norma Editorial, 1991)
Somos extraterrestres / Guión Andreu Martín (Makoki, 1991)
Mixturmix / Guión Nieto (El Jueves, 1991-1995)
Bobot / Guión Abulí (El Jueves, 1996-1997)
Paralímpicos / Guión Abulí (inedita, 1999)
Veranitas / Guión: Eloi (Diario de Ibiza, 2001)

Si esta interesado en saber más de Antoni Garcés, ver otras obras suyas o ponerse en contacto con él, puede visitar su web pinchando en este enlace: www.624c35.blogspot.com

Fotógrafos de Andorra

El pasado día 10 de abril, tuve el placer de asistir a la inauguración de la exposición colectiva «Fotógrafos de Andorra» al CCCL (Centre de cultura i de congressos lauredià). Organizada por la Federación Andorrana (FAF) y con la colaboración del Común de Santo Julià de Lòria.

9 fotografos con 5 imagenes cada uno:

Joan Burgués, Ivan Blanco, Joan Gómez, Juan Bouzas, Òscar Fernández, Gil Rossell, Ricard de la Casa, Gustavo Subilibia y Pepo Vázquez. Un total de 45 fotos que se pueden ver en el Hall del CCCL.

Inauguració al vestíbul del Centre cultural de l’Exposició col·lectiva de fotografia organitzada pel Comú amb el suport de la Federació Andorrana de Fotografia
Inauguració al vestíbul del Centre cultural de l’Exposició col·lectiva de fotografia organitzada pel Comú amb el suport de la Federació Andorrana de Fotografia

Video de RTVA (Radio i Televisió d’Andorra) emitido el día 11 de abril (imagenes de Sergi Linares)

Entrevista a El Periòdic

ENTREVISTA A LA CONTRA

El Periòdic d’Andorra.

Dimarts , 10 de novembre de 2015

Per Estefania Gracia

Organitza un taller sobre el programa Scrivener que vol mostrar com funciona l’eina i estalviar temps als usuaris

Entrevista Ricard Ricard de la Casa és professor però treballa sempre en el món del comerç. Ha donat classes de fotografia, de submarinisme i des de fa uns anys d’escriptura creativa. «Els meus projectes són tots literaris, fins ara havia publicat sempre dintre del gènere de ciència-ficció a diversos països, ara mateix les meves metes són publicar novel·les de ficció localitzats en el nostre món actual».

–Com sorgeix la idea de fer el taller?

–Va sorgir de manera natural. A finals de l’any passat em van proposar de fer-lo en saber que jo utilitzava habitualment el programa Scrivener. Com que habitualment faig tallers d’escriptura creativa, els meus alumnes han sentit parlar d’ell i són ells els que millor poden aprofitar els seus avantatges.

–Per aquell qui no ho conegui, què és Scrivener?

–És un programa per organitzar els escrits que incorpora, a més, un editor per escriure. Una poderosa eina que fa totes les tasques que un escriptor necessita: escriure, documentarse, prendre notes, guardar i comparar entre arxius actualitzats per veure que has canviat. Organitzar escenes i capítols, enllaçar a pàgines externes, guardar imatges, revisar, corregir, crear fitxes de personatges, afegir etiquetes i metadades, exportar a altres formats incloent, a més dels clàssics, els electrònics com PDF, ePub o Mobi i fins i tot oferint-nos noms de personatges quan no volem pensar gaire. El més important: no cal sortir d’ell, tot està dintre d’un sol projecte i està molt ben organitzat per tal de no perdre’s dintre ni perdre cap engruna d’informació. Per tant, si volem establir una comparació, podríem dir que és el Photoshop del món de l’escriptura.

–A qui va dirigit el programa?

–A tots aquells que els hi agrada escriure: novel·listes, articulistes… però també tots aquells que tenen relació amb escriure: periodistes, bloguers, academicistes,

–En què els pot ajudar?

–Les paraules clau són: Organització i productivitat. La segona esdevé fonamental i ens arriba de tenir una bona organització en els nostres projectes. Assolir l’èxit en les nostres metes diàries fa que ens submergim en el que fem amb més il·lusió. Escriurem més perquè perdrem menys temps i amb més qualitat perquè ens centrarem en el que realment és important: escriure. Sense ell, la meva nova novel·la, Caminant sobre vidres, d’unes 400 pàgines hauria estat molt més feixuga d’escriure, hagués tardat molt més temps i del que estic segur és que gràcies a ell, la novel·la és molt millor.

–Quin és l’objectiu de la iniciativa?

–En el moment d’aprendre com funciona un programa sempre tens por del temps que has d’invertir a conèixer-lo mínimament per treure profit.
L’objectiu és fer perdre aquesta por ique aquell mateix dia comencis a utilitzar-lo amb plenes garanties. És un taller d’iniciació, de donar les claus més importants per poder treballar amb ell. Al sortir sabràs utilitzar les principals eines i no et farà por començar a treballar amb ell. És important saber que si necessites una funció, segurament Scrivener la fa, a les hores només perdràs uns minuts a trobar com es fa allò i seguir creant.

–Com definiria el taller?

–Si tens ganes d’escriure o de ser més productiu, aquest taller és la porta d’entrada.

–Quina opinió recull dels tallers un cop finalitzats?

–A l’anterior, els assistents van sortir molt satisfets. Molta gent que no va poder venir perquè el dissabte no era un bon dia per aquesta activitat, em van demanar de poder-lo repetir. De fet, conec alguns que vindran que ja van assistir al primer per tal

–Quin creu que és l’aspecte més important del taller?

–Un llenguatge planer i molt visual, gràcies al fet que tot ho fem davant d’una pantalla gran que permet seguir la demostració pas a pas.

–Què ha de fer la gent que es vulgui apuntar al taller?

–Com és gratuït, només m’han d’enviar un correu a: rdelacasa@gmail.com.

–Té previst realitzar altres tallers?

–Al gener començo un taller d’iniciació sobre escriptura creativa d’una durada de 12 setmanes (de gener a març) i a continuació en faré un segon de nivell avançat de 8 setmanes (abril i maig). Tots els interessats poden posar-se en contacte amb mi per correu electrònic, com més aviat millor donat que les places són limitades. El millor és visitar el meu bloc: taller.delacasa.net per informar-se en detall, estar al dia de les activitats i llegir articles sobre escriptura.

© 2015 Estefania Gracia

Podeu llegir-la en format PDF prement en aquest enllaç: Entrevista PDF

Paloma Olea

Paloma Olea

Ayer se nos fue Paloma Olea, una luchadora por los principios, por la vida y por la dignidad. Tenía algunas virtudes especiales, era compasiva y prudente. También paciente.

Paloma fue y sigue siendo una mujer hermosa por dentro y por fuera, llena de una vitalidad desbordante y ternura infinita.

Tenía un mirada pícara.

Tuve la oportunidad de conocerla cuando participó activamente en la creación de SCS en Andorra. A partir de ese momento fuimos amigos, en el sentido literal de la palabra. Aprendí mucho de ella. Una vez me pidió que le hiciera fotos y esta que ilustra la entrada es parte de esa colección.

Deja huella en mi alma y también en mi corazón.

Y para ella este pequeño poema de  E.E. Cummings

LLEVO TU CORAZÓN CONMIGO

Llevo tu corazón conmigo (lo llevo en mi corazón)
nunca estoy sin él (tú vas dondequiera que yo voy, amor mío); y todo lo que hago
por mí mismo lo haces tú también, amada mía.
No temo al destino (pues tú eres mi destino, mi amor)
no deseo ningún mundo (pues hermosa tú eres mi mundo, mi verdad)
y tú eres todo lo que una luna siempre ha sido y todo lo que un sol cantará siempre eres tú.
He aquí el más profundo secreto que nadie conoce (he aquí la raíz y el brote del brote y el cielo del cielo de un árbol llamado vida; que crece más alto de lo que un alma puede esperar o una mente puede ocultar) y éste es el prodigio que mantiene a las estrellas separadas.
Llevo tu corazón (lo llevo en mi corazón). 

© Ricard de la Casa – texto e imagen octubre 2020.

Los pecados de la Iglesia

Hoy algunos diarios se hacen eco del acuerdo extrajudicial que la Archidiócesis de Los Ángeles (California, EEUU) ha realizado para que sus sacerdotes, denunciados por abusos sexuales por más de 500 personas, retiren sus cargos. El acuerdo incluye compensaciones por valor de 660 millones de dolares (unos 479 millones de euros), cantidad que es la mayor nunca pagada, en ese país, por la Iglesia Católica para poner punto final a ese denuncia en particular.

El problema no se suscita por el hecho de que haya habido un arreglo extrajudicial. Muchos asuntos acaban así y de alguna manera es bueno que así se acabe. Que menos que ¡al menos! exista un resarcimiento económico.

No estoy hablando de que a esa gente se la meta en prisión (bastantes se lo merecen) o que al menos se la vigile (muy razonable en algunos casos concretos), sino porque la jerarquía de la iglesia católica, esa que manda, no soluciona el asunto de raíz.

Escucho a veces (y se ha comprobado en sede judicial) que esos sacerdotes, esos obispos, esos cardenales son simplemente desplazados a otros lugares donde, como nadie ha oído hablar de ellos, de nuevo la macabra cronología de los hechos vuelve a empezar. Es la misma historia que hemos leído que ha pasado en España, en Francia, en Italia, en Holanda, en Austria…

Ayer otro periódico se hacía eco de esa montaraz y manipuladora Conferencia Episcopal Española que cree que todavía el pueblo es algo que debe ser salvado de si mismo y para ello se autoerigen en salvadores de nuestras almas (algo qué, como la Fe, no se ha podido demostrar jamás que existe). Hablo de la asignatura de Educación para la Ciudadanía. Si hay algo realmente importante en estos momentos es devolver a todas las religiones al lugar del cual jamás debieron salir: el ámbito privado personal y sólo ese ámbito.

Una de las peores lacras de la Humanidad ha sido la necesidad de buscar más allá de nosotros mismos, una respuesta a nuestra existencia. Como diría un conocido escritor de esas lluvias y barros vienen estos lodos.

Finalmente como todas las religiones son simplemente humanas, inventadas por humanos, dirigidas por humanos y por lo tanto con los mismos problemas de los humanos, ambición, egoísmo… no podemos soslayar que, por mucho que pregonen unas cosas, finalmente sean otras muy diferentes las que asomen en  (asolen) nuestra existencia.

Sería hora de que una sana Laicidad emergiera en nuestras vidas, en nuestras conciencias, en nuestros estados para sanear una vida de por si ya complicada y difícil.

© Ricard de la Casa – julio 2007

Reflexions sobre la mort d’Eluana

Aquestes últimes setmanes el cas de la noia italiana en coma, morta el passat 9 de febrer, Eluana Englaro, ha captat l’interès dels mitjans de comunicació per les ingerències de Silvio Berlusconi. El cap de govern d’Itàlia ha comès una sèrie d’errors de primera magnitud i ha provocat en el seu estat una crisi sense precedents.

El primer greu error ha estat menysprear l’estat de dret. Berlusconi, que no té res de cavaliere, es creu un rei absolutista i sembla ignorar que la revolució francesa i la declaració de Drets de l’Home (ara diríem Drets dels éssers humans) van tindre lloc fa més de dos-cents anys i que les seves idees es van estendre per tot el mon. Un dels grans avenços va ser, justament, bascular el poder del rei absolutista al poble i per tant posar les llibertats i drets de tots els ciutadans per sobre de la resta. Sota aquest punt, Berlusconi no podia, en cap cas, posar les decisions de l’executiu per sobre de la llibertat d’Eluana i de Giuseppe Englaro, el seu pare i tutor legal.

El segon error ha estat anteposar els seus interessos particulars (de les seves idees i d’estratègia política) als interessos d’Eluana i del mateix estat italià. Les seves obscenes ambicions han desencadenat importants friccions amb els altres poders del país. Posar per davant els seus desitjos sense mirar la trencadissa que podia fer, dóna pistes del seu ínfim nivell ètic. Si no fos perquè ja fa molts anys que és el focus d’escàndols de tota mena ens podria sorprendre. Malauradament no és així i la seva desligitimació és total.

El tercer ha estat l’intent barroer de manipulació dels altres poders de l’estat. Berlusconi, en representació del poder executiu, ha manipulat sense escrúpols el poder legislatiu i s’ha burlat del poder judicial. El testament verbal d’Eluana va ser validat pel Tribunal Suprem, que va verificar en un minuciós procés que s’atenia a la veritat. Es va comprovar que la voluntat d’Eluana, sobre la seva forma de viure i morir era clara, per tant tot el procés que l’havia portat a ser desconnectada s’atenia a unes estrictes regles i s’adequava a la llei. El deure de Berlusconi era respectar la llei, els desitjos d’Eluana i el seu tutor. L’intent de manipular fins i tot el president del país, Giorgio Napolitano, intentant fent-lo firmar un decret llei ha estat la cirereta d’un pastís enverinat i ha posat clarament en risc l’estat de dret.

Tot aquest enrenou, en definitiva, violacions del dret d’Eluana a morir, ve donat perquè la nostra societat està encara ancorada en un tabú al suïcidi i a l’eutanàsia (eu-thànatos) molt fort, fruit de segles d’adoctrinament. Ja des de Tomàs d’Aquino la prohibició del suïcidi es defensa amb tres arguments fal·laços:

1.- Que el suïcidi perjudica la societat perquè la priva dels seus serveis. Fals! En realitat i en el millor dels casos deixa de beneficiar-la i en el cas d’Eluana ni tan sols això.

2.- Que el suïcidi no és natural, atès que va en contra de l’ordre natural. Fals! El mateix podríem dir de tota la nostra tecnologia posada a l’abast per perllongar la nostra vida. Ja no parlo d’instruments d’alta tecnologia, sinó per exemple d’alimentar amb una sonda, encara que sigui nasogàstrica. Utilitzar-la és fer servir sistemes artificials i per tant també va en contra de l’ordre natural. Seguint aquest suposat ordre natural Eluana hagués mort fa disset anys!

3.- Que el suïcidi és un robatori, atès que la nostra vida no ens pertany. Fals! Aquest argument únicament pot servir a aquells que professin creences personals que defensin en el seu credo que la vida pertany al seu déu. No vull entrar en aquest joc, vist que les creences són moltes i molt variades i entren dintre de l’esfera personal. La meva vida em pertany absolutament, és meva i de ningú més!

Sherwin B. Nuland ha criticat la concepció de la mort com una patologia a la qual cal oposar-se, una patologia contra la qual cal lluitar amb tota l’estructura de la tecnologia mèdica, quan en realitat la mort és un esdeveniment natural. L’enemic no és la mort sinó la malaltia i el dolor. És previsible que la tecnologia continuï avançant en el manteniment de la vida, encara que aquesta estigui molt deteriorada, agònica, residual i sense cap mena d’esperança de millora, per això és desitjable que ens posem a treballar com a ciutadans lliures per dotar-nos de lleis que puguin protegir-nos quan arribi el moment i facilitar-nos una mort digna i sense dolor. Cal aconseguir que l’eutanàsia sigui una alternativa rutinària i legal oferta a tots aquells pacients terminals. Abans o després tots ens beneficiarem.

Confondre eutanàsia amb assassinat, com es podia escoltar el mateix dia de la mort d’Eluana Englaro al Senat italià, és pregonar la més absoluta ignorància. És confondre amor amb violació, regal amb robatori, o el voluntari amb el forçat. En cap cas es pot acceptar que les creences d’altres puguin afectar o influir en les nostres decisions. Som i hem de ser plenipotenciaris de la nostra vida i també de la nostra mort.

Aquesta noia italiana no és l’únic cas, a casa nostra també tenim la nostra quota de persones que com Eluana s’arrosseguen per una vida sense cap futur, en alguns casos plena de misèria, agonia i dolor. Sense esperança que els ajudem a escurçar una vida que ja no volem, una vida que s’ha transformat en una crueltat. No podem continuar mirant cap a un altre costat! Hem de ser capaços de desempallegar-nos de tabús irracionals i supersticions. Hem de ser capaços d’oferir la màxima humanitat i dignitat a tots ells, a tots nosaltres.

El cas d’Eluana, com molts altres que han aparegut a la premsa, ens mostren el camí a seguir. Com més aviat comencem, millor.

© 2009 Ricard de la Casa Pérez

Aquest article fou publicat per el Diari d’Andorra el dia 23 de febrer de 2009 en la secció La Tribuna.

Política global, la seducció del centre

Tradicionalment el centre polític ha estat l’objecte de desig de les formacions polítiques moderades, tant d’esquerres com de dretes, amb possibilitats d’assolir el govern d’un país.

A casa nostra, i amb l’horitzó posat en les properes eleccions, estem assistint a una més o menys encoberta lluita per posicionar-se en el mateix centre o per fer l’ullet als electors situats al centre de l’espectre polític per tal d’aconseguir el seu vot.

No és casual. No té res d’improvisat, sinó que obeeix a una estratègia ben consolidada per l’experiència internacional. Analitzar les eleccions a França o Espanya en els últims 20 anys no deixa cap dubte que aquells que han aconseguit seduir els votants de centre s’han emportat més vots que els altres i s’han aproximat o han assolit els seus objectius.

A França, per no anar gaire lluny, analitzar com François MiterrandChirac o el mateix Sarkozy han arribat a la presidència, o a Espanya, com hi van arribar ZapateroAznar o, sobretot, Felipe González, són lliçons que els polítics tenen molt en compte. Una anàlisi estadística acurada no deixa marge a l’error. En tots els casos, i sense posar-me en la important capacitat de seducció del líder en un món on la imatge representa un elevat percentatge d’atracció de vot, la capacitat de moderar els discursos, d’oferir propostes que vagin més enllà de les clàssiques de cada model polític, propostes transversals que abracin en la pràctica fins i tot les que defensen els adversaris, són claus i seran en un futur proper apostes que caldrà tenir molt en compte si es vol tenir èxit.

Deixant de banda l’ètica d’aquestes derives ideològiques (cal remarcar que en alguns casos, no en tots) i el possible populisme en què fàcilment es pot caure, no és senzill moure fitxa en aquest sentit. Els votants situats al centre de l’espectre polític, mal anomenats indecisos, són per naturalesa molt més volàtils, no en el sentit d’infidelitat sinó en el sentit que miren amb lupa les propostes d’uns i altres abans de decidir l’orientació del seu vot; mentre que els votants clarament d’esquerres o de dretes es podria dir que són un vot molt més fidelitzat. No descobrim res en aquest aspecte.

Però som al segle XXI, i moltes coses han anat canviant en el nostre entorn quasi sense adonar-nos en, i és que la globalització afecta també la política, molt més del que a la vella guàrdia li agrada. Ja estem lluny de l’última gran transformació, acabada la Segona Guerra Mundial, la guerra freda, i les seves derives tacheristes i reaganistes. Tot s’ha tornat global, no únicament l’economia, i entendre que la política no n’és cap excepció és vital per adaptar-se a les noves realitats que ens envolten en aquests començaments de segle. Les fronteres de les diferents ideologies s’han difuminat i la transversalitat inunda tots els aspectes polítics que fan referència a qüestions econòmiques, socials, mediambientals, culturals… En definitiva, el canvi social està servit.

Aquest intent de seduir el centre té els seus propis perills, si hi afegim els actuals problemes: la facilitat de caure en un lerrouxisme d’espardenya a causa de la crisi que ens afecta, les manifestacions de xenofòbia (Itàlia i Anglaterra són els casos més publicitats per protegir els nacionals), el proteccionisme… Trobem que el centre sempre ha estat sotmès al setge permanent per les dues bandes de l’espectre polític. L’interès per fagocitar altres formacions alimenta un bipartidisme que provoca els seus propis problemes a mitjà i llarg termini, un bipartidisme alimentat per raons estratègiques però que està entrant en un procés de descomposició.

La globalització afecta també els electors, de fet a la política, de manera contrària. La classificació a què feia esment al principi de votants d’esquerres i dretes també pateix, o millor dit gaudeix, segons la meva opinió, els avantatges que proporciona un món interconnectat, on la informació pràcticament vola en segons d’un costat a l’altre del planeta. On iniciar una campanya o un moviment planetari té un cost zero. On l’accés a l’educació, malgrat que no és universal, està molt més estesa. L’historiador britànic Niall Ferguson es fa aquesta pregunta: “¿Per què de forma paral·lela a la globalització econòmica s’observa una fragmentació política de tendència oposada?” I ell mateix respon: “L’homogeneïtzació de la cultura de masses comporta, a modus de reacció contrària, la potenciació de les identitats locals.” Aquesta realitat també és palpable a casa nostra. L’estem vivint en primera persona i no som els únics.

Som a les portes de canvis significatius en tots els àmbits de la vida econòmica, social i política. Canvis que afecten i afectaran el nostre comportament com a electors. ¿Tindran èxit aquests moviments cap al centre en un intent de seduir-lo? El 26 d’abril tindrem la resposta.

© 2009 Ricard de la Casa Pérez

Aquest article fou publicat per el diari Bondia el dia 17 de febrer de 2009 en la secció Tribuna.

Podeu veure la foto en la meva galeria de FLICKR

Violència a les aules

Som al segle XXI però els vells costums són difícils de desarrelar. Sembla que a les escoles poques coses han canviat. Per molts anar a l’escola està lluny d’ésser una experiència agradable i socialitzadora; tot al contrari, es transforma perversament en una de les pitjors èpoques de la vida, una experiència que deixarà una marca indeleble en el seu comportament envers la societat. La Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals (FELGT) espanyola acaba de fer pública una enquesta realitzada a 350 joves entre 14 i 25 anys que diu que el 56% dels homosexuals pateix violència psíquica o física durant els anys d’escolarització. Per gènere, els nois pugen fins a un 65%, mentre que les noies, entre altres coses per una menor visibilitat, baixen fins a un 42%. Xifres totes elles esfereïdores, que reflecteixen la perpetuació del rol masclista en la nostra societat. Això genera en els alumnes que pateixen aquesta violència greus trastorns psicològics, i poden arribar, com a manifestació més greu i irreversible, al suïcidi. L’única manera d’escapar d’aquest assetjament és invisibilitzar-se i el rebuig a la pròpia personalitat genera, en la pràctica, els mateixos problemes i trastorns dels quals aquests nois i noies volien fugir. És impossible exagerar el dramatisme d’aquesta situació.

¿Volem perpetuar aquest estat de coses? Les fórmules per solucionar-ho són conegudes i estan al nostre abast. Cal únicament voluntat política i també la implicació dels pares d’aquests nois i noies com a associació que s’ha demostrat importantísim. Altres països han posat fi l a l’agulla per disminuir i acabar amb aquestes xifres insuportables. ¿Ens quedarem a la cua de nou?

A Andorra no s’ha realitzat cap mena d’enquesta en relació amb aquest delicat tema. La necessitat de realitzar una gran enquesta a les nostres escoles per detectar aquest i altres problemes relacionats es fa cada dia més urgent. No obstant, podem perfectament, però, extrapolar aquestes dades al nostre país sense por d’equivocarnos gaire. Les xifres no poden variar gaire, i en tot cas les de l’enquesta de què parlem demostren que encara cal treballar molt per eliminar l’homofòbia a les escoles. Andorra té molt camí per recórrer en els tres pilars bàsics que faran canviar la nostra societat en un futur a mitjà i llarg termini: formació del professorat en la diversitat (educació), assoliment dels mateixos drets que la resta de ciutadans (matrimoni, una nova i acurada llei de parelles…), i finalment, l’eliminació de totes les discriminacions existents (per exemple, la de la recollida de sang per part de l’empresa francesa).

Nosaltres els Verds ens hem proposat avançar en tots els camps de manera integral, com l’única manera de caminar realment cap a una societat integradora, una societat capaç d’acceptar la diversitat com una riquesa, una societat tolerant sense tensions, una societat plural. Hem realitzat campanyes en defensa del matrimoni homosexual, hem denunciat la discriminació de la recollida de sang i hem fet xerrades en alguna escola sobre la diversitat sexual. Tots els pilars són importants, però creiem que l’escola és el lloc ideal per treballar de cara a un futur lliure d’homofòbia, fomentant el respecte a la diversitat afectiva i sexual, tallant d’arrel les agressions psíquiques (verbals) i físiques, eliminant el risc d’exclusió i setge a què moltes noies i nois estan abocats durant aquests anys, i que deixen greus seqüeles durant la resta de la seva vida. Creiem fermament que cal treballar més. Molt més.

És urgent la implicació de l’administració, especialment del ministeri d’Educació, en la formació dels mestres i professors. Ells són l’eina fonamental per canviar de signe els números d’aquesta esfereïdora enquesta. Cal integrar el respecte a la diversitat afectiva/sexual de manera transversal durant tot el període escolar i des del primer dia. Els educadors, tot el col·lectiu docent, són la clau per proporcionar uns nous models als alumnes, no únicament en aquest tema cabdal, sinó també en temes com el masclisme, la violència de gènere, el racisme, el rebuig a la immigració (xenofòbia) i altres manifestacions d’intolerància.

Al nostre país, un lloc tradicionalment molt armaritzat quant a personatges de referència, estem necessitats de models públics que puguin assolir la seva sexualitat amb plena normalitat, tant en l’àmbit cultural, polític i empresarial com social. Si en l’àmbit nacional estem mancats d’aquests models, en la vida pública internacional comencem a tenir-los gràcies a l’obertura en altres països: primeres ministres com la islandesa Johanna Sigurdartottir, alcaldes com el de Berlín, Klaus Wowereit, o el París, Bertrand Delanoë, grans escriptors com Oscar Wilde o García Lorca, poden ser utilitzats perfectament en aquesta lluita per desenvolupar un major grau d’integració i, en definitiva, augmentar el grau de felicitat dels seus ciutadans i ciutadanes, de les generacions actuals i les que pugen.

Mai és tard per començar.

© 2009 Ricard de la Casa Pérez.


Aquest article fou publicat per el diari Bondia el dia 10 de febrer de 2009 en la secció Tribuna.

Temps difícils

Està clar que vivim temps difícils però emocionants, la societat adormida desperta trasbalsada perque la seguretat que teníem en el nostre sistema econòmic s’ha esvaït com fum. De retruc, tots posem en dubte també la capacitat dels polítics, vist la poca o nul·la flexibilitat per fer front als nous reptes.

En general tothom està d’acord en que el lliure mercat sense cap mena de control per part de l’Estat està definitivament enterrat, al menys per unes dècades. El Foro Econòmic de Davos, amb una sorprenent atonia d’idees, ha certificat la fi del liberalisme salvatge. Nomes una veu, la de Vladimir Putin, amb una esgotada capacitat per sorprendre i un prestigi totalment dilapidat en els seus anys de president de Rússia, sembla voler defendre la postura contraria, la de la no intervenció per part del estat. En canvi foros com el de Porto Alegre i el que acaba de finalitzar a Belem son un delicat contrapunt que cal recolzar com a eines amb capacitat d’actuar allà on és més necessari.

No estem tan lluny dels problemes d’Islàndia, però com deia abans, vivim temps emocionants perque també els moments de crisi fa que els nostres esperits, massa relaxats, treguin el millor que portem dintre. Aquests dies una nova coalició Socialdemòcrata i Esquerra Verda ha decidit prendre en aquell país l’iniciativa i els Verds han volgut implicar-se en aquest nou Govern. M’agradaria destacar no únicament qui arriba com a nova primera ministra, Jóhanna Sigurdardóttir (com excepció cal destacar tristament que, el primer que han fet els mitjans de comunicació, és destacar junt el seu gènere, les seves preferències sexuals, com si això tingues cap mena d’importància) sinó el canvi de mentalitat generat: l’optimisme, el positivisme, una nova visió de que els problemes poden ser enfrontats i superats, amb un missatge clar: junt amb les mesures de caire econòmic, cal també un canvi de mentalitat, un canvi que suposa l’implicació de tots el agents socials, començant per les ciutadanes i ciutadans islandesos.

Els primers deu dies de Barak Obama al front de la seva administració han estat espectaculars, per les mesures preses en tots els sentits, un canvi que avança amb els mateixos passos segurs i en la mateixa direcció que volen donar a Islàndia tant Sigurdardóttir com Steingrímur J. Sigfússon, líder de los verds i nou titular d’Economia. Andorra no es diferent. A casa nostre tenim per davant uns mesos intensos. La crisi també ens afecta, comencem a parlar de paro, de pobresa, en definitiva tenim els mateixos problemes que la resta de països del nostre entorn… encara que les properes eleccions poden i deuen proporcionar un intens debat d’idees i el més important aportar solucions per minvar aquesta situació.

Finalment no ens podem deixar, en cap cas, vèncer per el pes dels greus problemes, per superar-los tenim que encarar-los amb optimisme.

© 2009 Ricard de la Casa Pérez