Ley de Eutanasia

Hace unos momentos se acaba de aprobar la Ley de Eutanasia en España.

Cuando era un joven adulto, si surgía en las conversaciones este tema, yo siempre decía que para cuando yo la pudiera necesitar ya la tendríamos. Sería legal y accesible. Tenía una confianza ciega en ello (y claro, también que no me iba a morir de inmediato y eso si era un exceso de confianza).

No es que me sienta eufórico, pero sí que me siento satisfecho. En mi vida me ha tocado rozar esos supuestos y sé lo durísimo que puede llegar a ser para cualquiera tener que plantearse esa cuestión. Tanto en tu propia vida como para la vida de cualquier ser que amas (humano o no).

Siento una profunda tranquilidad al pensar que podemos ayudar a dar paz y ofrecer soluciones cuando ya no queda ninguna y todo lo que queda es indignidad, dolor, frío infame y crueldad desmedida.

Estoy enfadado y seguiré enfadado por todos aquellos que han retrasado este momento. Que se han opuesto como si eso fuera con ellos, como si aprobar esta ley supusiera que a ellos se les forzara a algo.

Siento una profunda tristeza por el dolor que causan.

Siento que no tengo nada que ver con ellos. Que no comparto especie, ni sentimientos, ni emociones, que su inteligencia (sea cual sea) no tiene nada que ver con la mía (sea cual sea). Los vegetales y otros animales con los que comparto planeta están mucho más cerca de mi a todos los niveles.

¡Gracias! Gracias a todos aquellos que con su sacrificio han ayudado a que esta ley prospere.

Queda seguir trabajando en la misma línea. Sí, hay que seguir porque aún faltan muchos países en la lista.

Para saber más: La Mort de Eluana Englaro i Amo i senyor del propi cos

Ⓒ Ricardo de la Casa Pérez – 18 Marzo 2021

2016

Es tiempo de ser valientes, de tener objetivos y proyectos osados, de pensar que nuestro granito de arena puede decantar la balanza. Tiempo de luchar por lo que queremos. Es tiempo de perseguir nuestros sueños con determinación, de afrontar el futuro con creatividad.

És temps de ser valents, de tenir objectius i projectes agosarats, de pensar que el nostre granet de sorra pot decantar la balança. Temps de lluitar pel que volem. És temps d’empaitar els nostres somnis amb determinació, d’afrontar el futur amb creativitat.

It is time to be brave, to have daring goals and projects, to think that our grain of sand can tip the balance. Time to fight for what we want. It is time to pursue our dreams with determination, to face the future with creativity.

© Ricard de la Casa – texto e imagen octubre 2015.

Planet Earth

Hay una extraña similitud entre esta imagen y nuestro planeta azul. Pienso en aquella frase de los hermanas Wachowski en Matrix en que se compara a los humanos con un virus. Somos conscientes de que nuestra suerte va pareja a la del planeta que nos cobija pero parece que no nos importa. Nos quejamos de que los políticos piensan siempre a corto plazo, pero parece que ese es un defecto de todos los humanos. No nos importa el futuro porque no nos afecta directamente y aunque se nos llena la boca de amor por nuestros hijos y nietos, la realidad es que las próximas generaciones pagaran un precio muy alto por nuestro despilfarro. Aún menos nos importa el resto de especies que pueblan continentes y océanos, ni su sufrimiento ni su extinción.

Aún recuerdo perfectamente conferencias de supuestos expertos negando el cambio climático. ¿Inconscientes que han sido “untados” adecuadamente para participar en una campaña diseñada para proteger algunos intereses?

James Graham Ballard, si ese, el de “El imperio del sol”, escribió algunas novelas apocalípticas. Ya en 1962 se aventuró con el cambio climático en El mundo sumergido (justo lo que 50 años después, es decir ahora mismo, está ocurriendo). Le siguieron otras novelas de catástrofes causadas por el viento, el exceso de población, la falta de agua… todo un amplio  abanico de posibilidades…

Lejos quedan ya aquellas inocentes novelas del género en el que la catástrofe nos sobrevenían por culpa de alienígenas, plagas o objetos venidos del espacio. Parece que hemos aprendido lo suficiente para bastarnos nosotros solos para destruirnos.

Y es una pena.

Scalada Andorra 2015 – Cirque du soleil

La imagen en grande la puede ver en mi galería de FLICKR

Foto y texto © julio 2015 Ricard de la Casa

Odio

Juan Antonio Reig Plá, cargo intermedio de su empresa, en su sucursal de Alcalá de Henáres dice que los gays «se corrompen y se prostituyen»
Juan Antonio Reig Plá
 arremete contra el «feminismo ideológico» que ve como un paso hacia «la deconstrucción de la persona»

Estas declaraciones me recuerdan lo peor, lo más sucio y lo más tenebroso del pasado. Son puro odio. Un nuevo tipo de Inquisición Mediática. Además son una llamada a la violencia. de hecho Reig Plá esta ejerciendo violéncia y está alentando (justificando que algunos descerebrados ejerzan) más violéncia en contra de los los gays y de las mujeres.

¿Por qué lo hace? Quizá sea para distraer la ateción sobre los escandalos que ahora, gracias a la aldea global en la que vivimos, logramos enterarnos del dolor y de las muchas barbaridades que esta religión ha causado a la humanidad desde hace 2000 años.

Y yo me pregunto: También cuando el señor Reig Pla se enteró (asumió, se dio cuenta, percibió…) de su orientación sexual (no seamos como él, tendenciosos, y aquí pongamos cualquier tipo de orientación, hetero, gay, bi…), cuando era adolescente o joven, ¿se corrompió y se prostituyó para comprobarlo?

Y yo me pregunto: Cuando introducimos algo de ideologia, la que sea, religiosa, política, social o cultural ¿deconstruimos? Entonces ¿su empresa no «Desconstruye«?

© Ricard de la Casa – enero  2014.

Iglesia y Manipulación

Hoy (13 de octubre de 2013), los medios se hacen eco de la beatificación de 522 personas. El catolicismo, con Jorge Mario Bergoglio a la cabeza y especialmente la Conferencia Episcopal Española pierden una oportunidad de oro para empezar a remediar una injusticia que dura ya demasiado tiempo.

El mensaje que se envía a la sociedad es claro: 520 personas asesinadas durante la guerra civil y otras dos en 1934 son mártires. Visto desde eso punto de vista, la República española, legal y democrática aparece, sin necesidad de levantar un dedo señalizándola, como la culpable. No cuestiono aquí que esos actos fueron execrables. Lo fueron. Pero hacerlo de esta manera, sin la más leve acción en otros ámbitos levanta ampollas.Es una pena observar como la jerarquía católica no aprende de los errores cometidos y se empecina en seguir un camino de confrontación, alejado de los principios que iluminan su credo.Podría seguir, pero no lo haría mejor que Vicenç Navarro Catedrático de Ciencias Políticas y Políticas Públicas Universidad Pompeu Fabra en el Diario Público, sección Opinión del pasado día 10 de octubre. Así pues le pongo un enlace a su artículo “La Iglesia fue verdugo, no víctima”. No tiene desperdicio. Realmente vale la pena leerlo para entender de dónde venimos, como era España a principios de siglo XX (y antes) y como la gente, como ahora, vivía en una olla a presión.

http://blogs.publico.es/dominiopublico/7838/la-iglesia-fue-verdugo-no-victima/Y aquí, por si les interesa, la noticia que aparece hoy en el diario El País: http://ccaa.elpais.com/ccaa/2013/10/13/catalunya/1381662130_633596.html

© Ricard de la Casa – octubre 2013.

Cara o Creu a RNA

Tornem! La primera tertúlia (dilluns, 23 de setembre de 2013) d’aquesta temporada al programa Cara o Creu, dirigit i presentat per la Creu Rosell, a Ràdio Nacional d’Andorra (94.2 FM).

Parlem de literatura, de ciència-ficció, de fantasia. Parlem de tecnologia i de ciència en general. Avui comentarem que la sonda Voyager acaba de sortir de l’espai del sistema solar (com aquell que diu acaba de trepitjar el carrer, i per sortir del barri li queda moltíssim.

També parlarem de la pel·lícula Gravity d’Alfonso Cuaron que s’estrena el dia 4 d’octubre (2013).

Bon profit!

Enllaç al postcast de la tertúlia (18 minuts)

© Ricard de la Casa – setembre 2013.

Entrevista a El Periòdic

«Aquest segle es començarà a parlar d’una narrativa andorrana amb identitat pròpia»

Cultura 22.09.2014

  • Elena Aranda i Ricard de la Casa, els ‘guies’ de tots els qui vulguin escriure, ens parlen dels seus cursos, dels autors i de literatura

LAIA F. MAROT – ANDORRA LA VELLA

Ricard de la Casa y Elena Aranda – Foto: Toni Lara

Ricard de la Casa i Elena Aranda durant l’entrevista a EL PERIÒDIC Foto: TONY LARA

El segle XXI serà el de l’eclosió d’una narrativa que s’identificarà com andorrana, «d’una narrativa andorrana amb identitat pròpia i que estarà dins de tots els gèneres», ho afirmen l’Elena Aranda i Ricard de la Casa. En Ricard, lector «devorador» , escriptor i mestre, i l’Elena Aranda, lectora professional per editorials, són els dos professors de tallers d’escriptura literària del Principat, i aquesta tardor comencen nova temporada.

Són ells, coneixedors d’autors, nous escriptors, literatura andorrana i universal, els que ens revelen el perquè serà precisament aquest el segle de la narrativa andorrana. «Els autors americans dominen des de fa molt temps el panorama literari precisament perquè s’han preocupat per crear una estructura de creació de nous autors, aquí a Andorra no ho teníem», però sí estem començant a tenir-ho, diu el Ricard. «Els autors estan més cohesionats», explica l’Elena,sobretot a partir de la fira de Frankfurt, i a més, hi ha els grups literaris que ells creen –una de les coses més importants dels seus cursos–, «aquí a Andorra hi ha poca consciència de col·lectiu. Som illes aïllades dins un oceà, tu escrius, però com aquí a Andorra no coneixes a ningú, es converteix activitat íntima, privada», ara, «estem construint un arxipèlag com a tal i veurem coses interessants en aquest sentit». Una comunitat de lectors i escriptors.

A més, també hi ha d’haver el suport institucional, això sí, «en el sentit d’acompanyament». De fet, el Ricard fa tres anys que va començar els cursos i els organitza conjuntament amb el Comú de la Massana, l’Elena amb l’Àrea de Lectura Pública i Biblioteques; els hi donen «formalitat» però, «anant una mica més enllà, és bo tenir el recolzament de les institucions públiques andorranes, perquè d’alguna manera tots estem treballant per crear una estructura, així aquí a Andorra en la qual puguin sorgir els bons autors. Va més enllà de recolzar la cultura. Estem ajudant que d’aquí uns anys el país tingui un potencial d’escriptors més ampli, i molt més ampli del que teníem fa 30 anys».

QUALSEVOL POT SER ESCRIPTOR? / T’agrada escriure? Tens una idea per a un llibre? Tens un llibre començat però no te’n surts amb el final? Estàs buscant el teu estil? Per aquests i altres motius, la gent s’apunta als cursos literaris. El del Ricard i l’Elena es complementen, el primer, inicia els alumnes en el món de l’escriptura i ajuda a començar a definir projectes; l’Elena, acompanya els escriptors, els hi dóna suport, «que treguin el seu potencial i donar seguretat per tal que cadascun acabi traient aquelles idees que té el cap, transformar les frustracions i aconseguir un resultat per escrit» .

Els dos són els encarregats de «donar les pautes per, com a mínim, no caure amb els paranys típics dels escriptors novells i que puguin desenvolupar una veu pròpia». Ara bé, si una persona vol escriure, el primer que ha de tenir clar és l’hàbit i la perseverança d’escriure, això els dos ho tenen clar, és condició sine qua non, fins i tot més que el talent! (per a l’Elena és un terç de l’escriptor). La seva feina, consisteix entre d’altres, precisament en «alabar la capacitat de treball, no la intel·ligència, perquè sinó com aquell qui diu, els estàs capant», assegura el Ricard, idea que l’Elena reforça: «Cap gran pintor o gran artista, no ho va aconseguir sense haver aprés les tècniques, imitar els clàssics, reproduir mimèticament; és desprès que van reconduir i van treure la seva veu». Hi ha excepcions, sí, però són això, excepcions. «Genis n’hi poden haver, però són pocs, són més importants les ganes i la il·lusió, la gent perseverant arriben a tenir èxit». Els dos treballen amb grups i amb una durada d’un vuit mesos. Precisament una altra de les coses essencials que ensenyen als cursos és a acceptar la crítica i el rebuig, i per això treballen en grup: «El que estem fent és exposar-los a la crítica dels altres; que la pell se’ls hi faci una mica gruixudeta i no es desmoralitzin a la primera de canvi», i és que els errors, són els que ens donen l’experiència per arribar a l’èxit. A partir d’aquí, «surten persones que estan preparades per escriure coses bastant serioses». L’Elena afegeix que «el nostre paper com a formadors és crear un espai col·lectiu però dedicat a la creació literària, si hi ha deficiència creativa, s’ha de destacar. No és un grup per fer amics, és per fer narradors. I aquests després es trobaran amb lectors».

escrivim sobre andorra? / Hi ha molts camins per escriure una bona novel·la, «però hi ha alguns que evidenment no has d’agafar». L’Elena i el Ricard també fan de guies per aquests camins que «no tots arriben a Roma».

Al final, del que es tracta és d’escriure una bona obra, i perquè ho sigui, l’Elena identifica cinc coses: «Que tingui una bona idea que li has de donar forma, que parlis d’un tema profund, que facis una bona combinació entre el narrador i el punt de vista, que els teus personatges tinguin personalitat i per últim, que sigui una història que valgui la pena de ser explicada».

Parlant d’idees i temes, els autors andorrans que van participar a la Setmana del llibre en català van assegurar que Andorra era una bona font de temes literaris… «Doncs sí, des de la idiosincràsia geopolítica i social, com des del mateix escenari natural o les històries individuals que després es fan universals. Potser el temps també han canviat, i també s’està parlant d’aquesta realitat que és indissociable a Andorra», diu l’Elena. El Ricard explica que sempre anima els alumnes a parlar del que coneixen i a que utilitzin el país: «Andorra ha estat un país molt tancat fins els anys 30. A partir d’aquí, primers immigrants, els primers accidents… Totes aquestes històries han estat desconegudes fins que algú ha volgut esbrinar, rascar, i han trobat històries boníssimes. Fins ara no hi ha hagut ni els mitjans ni la gent per poder explotar aquestes coses, i ara hi ha capacitat d’accedir aquesta informació, per exemple, a través dels arxius digitalitzats. És com obrir un baül vell», i de fet, diu l’Elena que «si passes per l’arxiu veuràs autors de ficció documentar-se».

A més, «els recomano parlar d’Andorra i de treure’s la por de parlar d’Andorra. Un autor mai ha de tenir por d’escriure allò que vol escriure. Un escriptor ha de ser valent, no només per abordar la seva feina, sinó per explicar allò que vol explicar. Es tracta de tenir el valor també d’explicar coses que potser són políticament incorrectes. Per no parlar només d’Andorra, la literatura catalana ha estat tant propera a la burgesia catalana que no hi ha obres canòniques a principis del s.XX, perquè hi havia aquesta convivència. O ets valent i parles amb totes les conseqüències, o realment plantejat-ho. El lector vol conèixer les històries, és el parl·lelisme amb el periodisme, això sí, la ficció et dóna un marge». Així doncs, la ficció és la que dóna el marge per parlar d’Andorra sense tenir molts problemes? El Ricard respon: «La literatura dóna les eines suficients perquè escriguis el que vols escriure i dissimular-ho dins de la ficció». Per a l’Elena l’exemple clar és Stieg Larsson: «Un best seller mundial que es va atrevir a parlar d’una Suècia totalment diferent a la que coneixíem. Ell va ser amenaçat de mort. Va ser valent i va fer un gran favor a la humanitat parlant de tot això». A més, «també hi ha l’avantatge que avui en dia no depens de les editorials del país per poder publicar» gràcies a les possibilitats d’edició i d’autoedició. «La persona que té por no ha reflexionat prou sobre les possibilitats actuals que té aquest món», assegura en Ricard.

Parlant de Stieg Larsson, «ens aniria molt bé tenir un autor andorrà que fos un èxit de vendes que traspasses fronteres, ens falta un mediàtic. Un autor que es vengui a tot arreu», diu el Ricard, «que pugui ser per un tirón perquè els joves i la gent s’animi a escriure». L’Elena diu que «ara estem construint una base molt solida, desprès veurem com s’aixeca el castell i qui és l’enxaneta».

T’agrada escriure? Doncs inscriu-te als cursos d’El Ricard i l’Elena. Potser l’enxaneta seràs tu

© LAIA F. MAROT

Podeu llegir aquesta entrevista al lloc original: El periòdic d’Andorra

Entrevista a El Periòdic d’Andorra

Ricard de la Casa: «Llegia de tot… ¡Fins i tot els prospectes!»

15.06.2012 01.00 h PER EVA ARASA

Doncs sí, amb quatre o cinc anys, Ricard de la Casa ja feia cara de «bitxo».

ESCRIPTOR I APASSIONAT DE LA FOTOGRAFIA. Imparteix un taller d’escriptura i ell mateix està escrivint dues novel·les alhora.

–¿Bon nen o trapella?

–¡Trapella!

–¿En recorda alguna de sonada?

–No, sempre feia la mateixa…

–¿Que era…?

–Sortíem a la platja amb el meu pare i els meus cosins els mesos de març, abril, maig… I el meu pare ens prohibia terminantment que ens mulléssim. Evidentment, acabàvem mullats i jo era el primer de tots. M’agradava massa el mar…

–¿Encara li agrada tant?

–M’agrada molt. Sóc submarinista i instructor de submarinisme i, sempre que puc, m’hi escapo. A mi, de tota la vida, m’ha agradat estar arran de l’aigua. Quan fèiem aquestes sortides, començava mullant-me una miqueta i una cosina meva cridava: «¡Tiet, tiet! ¡El Ricard s’ha ficat a l’aigua… Doncs jo també!». Al final acabàvem tots els cosins a l’aigua.

–O sigui, que no només no feia cas al seu pare, sinó que acabava incitant els altres.

–¡I això que era el més petit de tots!

–¿Tenia do de lideratge?

–Sí, suposo que en certa manera sí que el tenia.

–¿També a l’escola?

–No, a l’escola no. El meu pare, que em va educar molt bé, em deia que era millor no destacar, mantenir-se entre dues aigües. En aquests temes sempre li feia cas, si no és que estava en un lloc on tenia molt clar que podia ser més natural i espontani.

–¿A què li agradava jugar?

–A mi el que m’agradava era anar d’excursió, a la muntanya. Em conec totes les muntanyes del voltant, no només les d’Andorra.

–¿Sol o acompanyat?

–Quan era més petit, hi anava amb els companys, amb el meu pare, amb els cosins… Havíem fet autèntiques bestieses. Anàvem per llocs on pensaves: «Mare meva, si caic aquí, em mato».

–¿Encara va d’excursió?

–Com que m’agrada la fotografia, de vegades agafo la càmera i el trípode i me’n vaig a aquest llac, a aquell prat… A fer fotos. Fa un parell de mesos, aprofitant que no hi havia gaire neu i que volia fotos d’aigua amb glaç, me’n vaig anar a caminar Madriu amunt. No vaig com els excursionistes, sinó que vaig parant per fer les fotos i no em canso.

–De petit, ¿li agradava llegir?

–Sí, molt.

–¿I què llegia?

–De tot, qualsevol cosa que queia a les meves mans… ¡Fins i tot els prospectes dels medicaments! El meu pare em va acostumar a llegir els clàssics tebeos ja de ben petit i jo mateix vaig fer el salt a aquells llibres que tenien dues pàgines de text, i una tercera amb una tira còmica. Encara era molt petit que em vaig llegir la primera novel·la, i era de ciència ficció.

–¿Què és el que l’atreu tant de la ciència ficció?

–La capacitat de sortir de la nostra realitat i examinar-la amb uns ulls diferents. Veiem el nostre món, però des d’un punt de vista extern. Si no fas l’esforç de mirar-t’ho des de fora, no t’adones d’algunes coses. A través de la ciència ficció, podem analitzar la nostra cultura, la nostra civilització, la manera com funcionem, i ho podem fer més fredament, sense estar-hi involucrats emocionalment. Està molt bé.

–¿Ens pot avançar alguna cosa de les dues novel·les que està escrivint en paral·lel?

–Una d’elles transcorre en dos moments: d’una banda, el temps actual i, de l’altra, els anys 1937-1938. I l’altra és de ciència ficció pura i dura.

–¿Alguna de les dues està ambientada a Andorra?

–La primera no perquè passa a Madrid. I la segona tampoc… ¡perquè passa fora del sistema solar!

© Eva Arasa – El Periòdic d’Andorra

Podeu llegir aquesta entrevista al lloc original: El Periòdic d’Andorra

Pensando en Steve Jobs

Hace un par de días que murió Steve Jobs. Aquella misma mañana, colgué en este blog una foto y un texto alusivo al momento. Es este:“¡Para Steve Jobs!

Como se dice en estos tiempos es imposible exagerar la importancia de Steve Jobs en nuestras vidas. A mi me la cambió a mediados de los ochenta con sus ordenadores. Fui el afortunado poseedor de un Apple IIC, ya hacía tiempo que quería comprarme un Apple II pero no pude. Luego siguieron los Mac y ya en este siglo empecé comprando un iPod allá por el 2001 o 2002 y así hasta ahora con cada uno de sus cacharros que ha sacado. Ahora voy a todas partes con mi iPad.

Esta mañana, seis de octubre, cuando me levante sobre las 6, lo primero que hice fue encender mi Mac y lo primero que vi fue la noticia de su fallecimiento en todas las webs. Pensé en lo mucho que me ha regalado durante todos estos años y pensé en esa foto que hace días que quería colgar. Esta foto de unos pies de payaso, me gusta por esa franja de piel que asoma, esos pelos que humanizan la imagen. Como Jobs que siempre creo aparatos para ser fácilmente utilizados, intuitivos, sencillos, más cerca de nosotros. Apple fue su pasión y construyó la mejor empresa de este mundo.

Steve ha hecho feliz a mucha gente, como lo hizo este payaso con su actuación. Así pues aquí está, hoy, en su honor, por los muchos y buenos momentos que me ha regalado a mi también.

Y como dice hoy el editor de applesfera, yo ahora voy a dejar de teclear, voy a coger mi iPod y mi perro y me voy a ir a disfrutar de su música, de Zac y del sol que está naciendo.”

En estos días millones de personas han escrito sobre Jobs, han enviado mensajes de condolencia y los medios han hecho una cobertura exhaustiva y a la vez, quizá porque no han tenido más remedio, muy comedida. No ha habido fotos, ni esas imágenes terribles a que nos han acostumbrado. No ha sido porque no lo hayan intentado, simplemente no han podido, se han estrellado contra el muro que se construyó día a día desde hace muchos años.

Pero no es de esto de lo que deseaba hablar hoy. Quería recordar su famoso discurso en la ceremonia de graduación en la Universidad de Stanford el 12 de junio de 2005. Aquí podéis leer el discurso completo pinchando aquí, y en este enlace puede ver el video (YOUTUBE) pero yo quiero destacar las 3 ideas que planteó a su joven auditorio. La primera es que estudiaran lo que desearan porque nunca se sabe el rendimiento que le vas a sacar y se divirtieran haciéndolo. La segunda que aunque a veces se fracase, nunca se debe perder la confianza en uno mismo y que siempre se puede sacar provecho de ello. La tercera y más importante es que jamás debes posponer las grandes decisiones que afecten a tu vida. No hay nada que perder y en sí, estás solo frente al mundo (desnudo dice Jobs). Su última frase resume las tres ideas de forma admirable: Seguid hambrientos seguid alocados. Toda una declaración de principios para aquellos jóvenes que escuchaban muy atentos al hombre que había creado Apple y luego la había salvado de la ruina.

Estos días he vuelto a visionar el discurso, ya que no es tan sólo bueno el mensaje, sino la forma y la persona, es decir percibir sus gestos, su entonación, su expresión… Y conectando esos puntos de los que habla Jobs, desde nuestro presente al pasado, justo enlazando ese día con estos momentos su discurso cobra un sentido mucho más profundo y real.

Él ya no está, pero ha dejado huella en mí, y estoy seguro de que ha dejado huella en muchos de nosotros y eso perdurará. Sería para estar orgulloso de su paso por este planeta Tierra.

Ver la imagen y texto que colgue en Flickr.

Leer el discurso

Video del discurso (subtitulado en castellano). (Nota: si no sale el subtitulado pinchar en cc del menu de YouTube).

© 2011 Ricard de la Casa

Amo i senyor del propi cos

Quan es parla d’eutanàsia el que cal és deixar les coses molt clares. La meva vida, el meu cos és, exclusivament, de la meva propietat, ni cap estat, ni cap religió, ni cap grup social té dret sobre el meu cos, de cap mena! Quan el Govern espanyol va anunciar una llei de mort digna, a alguns els va faltar temps per acusar-los de banals, de crisi dramàtica i altres barbaritats sense sentit. La llei no es contradiu amb el desig majoritari de viure el màxim possible; tampoc té res a veure amb el fet que totes les organitzacions socials encoratgin aquest desig. El moll de l’os es presenta quan necessites ajut per portar a terme la teva decisió de morir, les persones que tenen els coneixements es neguen, uns per convicció i els altres per por de les represàlies legals.

El projecte de llei espanyola és un pas important però que no soluciona la resta de situacions; per tant, una llei de despenalització del suïcidi assistit cada vegada és més necessària en un món tecnològic on els actuals avenços mèdics poden allargar la vida de manera indefinida. Pensem per exemple en Eluana Englaro, que va estar disset anys en coma abans de desconnectar-la o en Vincent Humbert. Fa un parell d’anys Remy Salvat (23 anys, amb una malaltia degenerativa paralitzant), després de la resposta negativa del president francès a la seva demanda d’assistència mèdica per una eutanàsia assistida, va haver de suïcidar-se sol, amagat de tothom, per protegir els seus pares de la nostra hipòcrita, perversa i cruel intolerància, «no tenim dret a interrompre la nostra vida», li va escriure Sarkozy.

Els motius que normalment s’esgrimeixen són: que perjudica la societat, que atempta contra l’ordre natural i que la nostra vida no ens pertany. Tots tres són falsos. El primer perquè l’espècie no corre cap perill i en tot cas deixa de beneficiar-la, en el segon perquè en aquest cas tota la nostra tecnologia també atempta contra aquest suposat ordre natural (de fet, no existeix cap ordre natural de les coses, només cal estudiar una mica l’evolució i biologia per adonarse’n) i el tercer perquè si no és nostre, algú ha de ser el propietari i no tinc consciència de pertinença a res ni ningú. La contradicció més flagrant és que des de temps immemorials els governants ens han enviat a morir en les guerres sense cap mena de problema per protegir interessos econòmics o de poder. On és aleshores el suposat valor de la vida humana?

És immoral forçar-nos a allargar la nostra vida i és una crueltat perllongar-la més enllà de la nostra dignitat. Quan la ment, l’aliat de la nostra consciència, es desconnecta del nostre cos, quan no existeix cap possible solució ni futur, quan has deixat clar quina és la teva decisió, hauríem de poder optar a una sortida i sobretot a una protecció legal per aquells que ens ajuden a portar a terme la nostra exclusiva decisió de morir dignament.

Cal sensibilitzar la ciutadania d’aquest problema cada dia més greu perquè tots ens podem trobar. I per aquells que es neguen a afrontar aquesta realitat tinc una invitació: una visita guiada pels hospitals i geriàtrics per donar un nou sentit a la paraula esclavatge. Estic segur que serà tot un descobriment.

© 2011 Ricard de la Casa Pérez

Aquest article fou publicat pel Diari MÉS ANDORRA el dia 17 de gener de 2011.

NOTA -5 de gener 2021-: Fa deu anys vaig escriure aquest article pel un diari andorrà. Fa pocs dies -19 de desembre de 2020- Espanya ha aprovat finalment la seva llei (deu anys més tard). Estem una mica més a prop. A Andorra encara ens falta, però caminarem sense dubtes cap a la solució.