Universitat i taxes

El cap de govern anglès, David Cameron (2010), acuitat per la crisi i la falta de diners ha decidit augmentar les taxes universitàries i això ha posat en peu de guerra a tots els estudiants del país. Segons Cameron la mesura és progressista donat que s’ha previst que els alumnes puguin retornar els diners dels préstecs necessaris quan ja estiguin treballant i els seus ingressos superin els 25000 euros anuals (ben mirat molt justet per començar a pagar). El debat està servit no únicament pels ciutadans d’aquell país sinó que també de tota Europa. En definitiva es tracta de qui suporta el gruix de la despesa de l’educació universitària. Per una banda uns diuen que com el benefici és personal, és lògic que les despeses recaiguin sobre l’estudiant qui és qui s’aprofitarà durant la resta de la seva vida. Per l’altre augmentar les taxes, significa que les classes menys afavorides tindran menys oportunitats reals d’accedir a l’educació superior. Per acabar d’arrodonir el problema cal pensar que una Universitat de qualitat necessita diners, sens dubte, i per tant no podem amagar el cap sota l’ala i oblidar quelcom fonamental.

Tinc clar que Cameron ha comés un greu error i que molts dels seus ciutadans pagaran per ell. Penso que l’estat, com fins ara, s’ha de fer càrrec del gruix d’aquesta despesa, sense menysprear cercar altres ingressos (investigació, filantropia etc.), incloent unes taxes mínimes per tots els estudiants -amb capacitat d’accedir a beques i préstecs personals específics-. Traspassar aquestes despeses als estudiants farà que molts d’ells renunciïn a entrar a la universitat per por a endeutar-se encara molt més del que ja costa actualment. A Andorra en sabem molt del que costa això.

Posaré un exemple del que passa al nostre país: Perqué tan govern com comuns subvencionen les guarderies? Perqué els diners de tots han de ser servir per alleugerir la carga econòmica d’aquells que han decidit tenir fills? La resposta sembla clara, els beneficis de polítiques que estimulin la procreació son necessàries perque el país tingui un futur i traslladant aquest exemple al tema de les taxes, encara que l’impacte dels estudis universitaris sigui menor pel país que la resta d’estudis (primària i secundaria), si que en realitat tenen un impacte important en la població i a la llarga també el mateix país s’aprofita d’aquesta formació. Un país amb ciutadans més preparats pot afrontar millor els problemes i oferir més capacitat i creativitat en tots els ordres econòmics i socials. Pot en definitiva, i és del que es tracta, tenir uns ciutadans més satisfets i més feliços i aquesta deuria d’ésser la meta de qualsevol govern.

Els gens que tenim, és a dir la nostra capacitat personal o l’intel·ligència, deuria d’ésser l’únic factor discriminatori a l’hora de poder fer una carrera universitària. De fet aquestes taxes deurien d’ésser debatudes únicament en funció de l’equitat i de la seva eficàcia. Deixar fora del circuit universitari a nois i noies per motius exclusivament econòmics sense tenir en compte la seva intel·ligència i capacitat em sembla la pitjor de les condemnes no tant sols per a ells sinó a la llarga pel mateix país. A Andorra de moment tenim unes taxes acceptables però no podem deixar que aquest model conservador-liberal de David Cameron s’imposi. Ens va el futur del país.

© 2010 Ricard de la Casa Pérez

La perversitat de la Violència de Gènere

Aquest 25 de novembre marquem al calendari el Dia de la Lluita contra la Violència de Gènere. Els últims anys no cal recordar aquesta data vist que, malgrat les polítiques de prevenció actuals i de lleis coercitives i punitives, els casos augmenten any rere any i la premsa ens informa sense parar de tots els casos i les esfereïdores estadístiques (just mentre escric aquest article sento per la radio un nou cas d’assassinat de violència de gènere). Potser a Andorra no estem acostumats als casos més greus, com els nostres veïns francesos o espanyols (els darrers assassinats a casa nostra van ser a l’agost passat i al juny del 2009), però les denúncies per maltractaments tant físics com psíquics no fan més que augmentar. Necessitem una llei específica i sembla que amb el nomenament de Magda Mata com a secretària d’Estat per a les Polítiques d’Igualtat, a l’abril passat, el Govern està prou sensibilitzat, però crec que ens cal fer més esforços.

Si mirem les xifres que els mitjans ens ofereixen mes a mes, veiem que l’augment és prou significatiu i que els agressors (ells i elles, sense distinció, malgrat que habitualment ens trobem que és la dona qui pateix aquesta violència), tenen a més un menyspreu sorprenent per la seva pròpia vida o pel càstig que se’ls pugui imposar. Malgrat que sigui molt necessària aquesta futura llei, sembla que això no allunyarà els agressors ni que les penes que es puguin imposar siguin suficients per evitar aquesta violència de gènere. S’imposa aleshores trobar solucions més creatives si més no, almenys, intentar atacar aquesta repugnant xacra per altres vessants.

Si anem al fons de la qüestió, crec sincerament que en la major part dels casos l’educació, la formació a l’escola és, pot ser, fonamental per tractar d’arrel aquest greu delicte. L’escola és un dels primers miralls on les nenes i nens es veuen reflectits. El lloc ideal on imitar comportaments (bons o dolents) i per introduir un respecte per la vida, per les persones, per la seva raça, creences, sexe o tendència sexual. L’altre és dintre de la mateixa família, però per desgracia poc es pot fer dintre d’aquest àmbit, o com a mínim és més complicat actuar dintre. Els primers anys de formació dels nostres infants són essencials; unes polítiques d’educació i formació sensibles a la igualtat de les persones, al rebuig de la violència ens poden oferir importantíssims beneficis futurs. Una formació integral pot, a més, corregir altres problemes com pot ser en temes de racisme, dels gais i lesbianes etc.

Em diran que el nostre àmbit educatiu ja està prou carregat de responsabilitats, de feina.. i és ben cert però això ens demostra que el futur d’un país, el futur dels ciutadans i ciutadanes, passa perquè, des de les nostres institucions, es facin cada dia més esforços tant econòmics, com materials, com personals en l’àmbit de l’educació, que és una eina absolutament fonamental per la construcció d’una societat socialment avançada. Ens hi juguem molt i qualsevol cosa que fem, tant positiva com negativa, es veurà reflectida en el futur de la nostra societat. Crec que paga la pena invertir en aquest futur.

© 2010 Ricard de la Casa

Aquest article fou publicat per el Diari MÉS ANDORRA el dia 25 de novembre de 2010.

Los pecados de la Iglesia

Hoy algunos diarios se hacen eco del acuerdo extrajudicial que la Archidiócesis de Los Ángeles (California, EEUU) ha realizado para que sus sacerdotes, denunciados por abusos sexuales por más de 500 personas, retiren sus cargos. El acuerdo incluye compensaciones por valor de 660 millones de dolares (unos 479 millones de euros), cantidad que es la mayor nunca pagada, en ese país, por la Iglesia Católica para poner punto final a ese denuncia en particular.

El problema no se suscita por el hecho de que haya habido un arreglo extrajudicial. Muchos asuntos acaban así y de alguna manera es bueno que así se acabe. Que menos que ¡al menos! exista un resarcimiento económico.

No estoy hablando de que a esa gente se la meta en prisión (bastantes se lo merecen) o que al menos se la vigile (muy razonable en algunos casos concretos), sino porque la jerarquía de la iglesia católica, esa que manda, no soluciona el asunto de raíz.

Escucho a veces (y se ha comprobado en sede judicial) que esos sacerdotes, esos obispos, esos cardenales son simplemente desplazados a otros lugares donde, como nadie ha oído hablar de ellos, de nuevo la macabra cronología de los hechos vuelve a empezar. Es la misma historia que hemos leído que ha pasado en España, en Francia, en Italia, en Holanda, en Austria…

Ayer otro periódico se hacía eco de esa montaraz y manipuladora Conferencia Episcopal Española que cree que todavía el pueblo es algo que debe ser salvado de si mismo y para ello se autoerigen en salvadores de nuestras almas (algo qué, como la Fe, no se ha podido demostrar jamás que existe). Hablo de la asignatura de Educación para la Ciudadanía. Si hay algo realmente importante en estos momentos es devolver a todas las religiones al lugar del cual jamás debieron salir: el ámbito privado personal y sólo ese ámbito.

Una de las peores lacras de la Humanidad ha sido la necesidad de buscar más allá de nosotros mismos, una respuesta a nuestra existencia. Como diría un conocido escritor de esas lluvias y barros vienen estos lodos.

Finalmente como todas las religiones son simplemente humanas, inventadas por humanos, dirigidas por humanos y por lo tanto con los mismos problemas de los humanos, ambición, egoísmo… no podemos soslayar que, por mucho que pregonen unas cosas, finalmente sean otras muy diferentes las que asomen en  (asolen) nuestra existencia.

Sería hora de que una sana Laicidad emergiera en nuestras vidas, en nuestras conciencias, en nuestros estados para sanear una vida de por si ya complicada y difícil.

© Ricard de la Casa – julio 2007

Política global, la seducció del centre

Tradicionalment el centre polític ha estat l’objecte de desig de les formacions polítiques moderades, tant d’esquerres com de dretes, amb possibilitats d’assolir el govern d’un país.

A casa nostra, i amb l’horitzó posat en les properes eleccions, estem assistint a una més o menys encoberta lluita per posicionar-se en el mateix centre o per fer l’ullet als electors situats al centre de l’espectre polític per tal d’aconseguir el seu vot.

No és casual. No té res d’improvisat, sinó que obeeix a una estratègia ben consolidada per l’experiència internacional. Analitzar les eleccions a França o Espanya en els últims 20 anys no deixa cap dubte que aquells que han aconseguit seduir els votants de centre s’han emportat més vots que els altres i s’han aproximat o han assolit els seus objectius.

A França, per no anar gaire lluny, analitzar com François MiterrandChirac o el mateix Sarkozy han arribat a la presidència, o a Espanya, com hi van arribar ZapateroAznar o, sobretot, Felipe González, són lliçons que els polítics tenen molt en compte. Una anàlisi estadística acurada no deixa marge a l’error. En tots els casos, i sense posar-me en la important capacitat de seducció del líder en un món on la imatge representa un elevat percentatge d’atracció de vot, la capacitat de moderar els discursos, d’oferir propostes que vagin més enllà de les clàssiques de cada model polític, propostes transversals que abracin en la pràctica fins i tot les que defensen els adversaris, són claus i seran en un futur proper apostes que caldrà tenir molt en compte si es vol tenir èxit.

Deixant de banda l’ètica d’aquestes derives ideològiques (cal remarcar que en alguns casos, no en tots) i el possible populisme en què fàcilment es pot caure, no és senzill moure fitxa en aquest sentit. Els votants situats al centre de l’espectre polític, mal anomenats indecisos, són per naturalesa molt més volàtils, no en el sentit d’infidelitat sinó en el sentit que miren amb lupa les propostes d’uns i altres abans de decidir l’orientació del seu vot; mentre que els votants clarament d’esquerres o de dretes es podria dir que són un vot molt més fidelitzat. No descobrim res en aquest aspecte.

Però som al segle XXI, i moltes coses han anat canviant en el nostre entorn quasi sense adonar-nos en, i és que la globalització afecta també la política, molt més del que a la vella guàrdia li agrada. Ja estem lluny de l’última gran transformació, acabada la Segona Guerra Mundial, la guerra freda, i les seves derives tacheristes i reaganistes. Tot s’ha tornat global, no únicament l’economia, i entendre que la política no n’és cap excepció és vital per adaptar-se a les noves realitats que ens envolten en aquests començaments de segle. Les fronteres de les diferents ideologies s’han difuminat i la transversalitat inunda tots els aspectes polítics que fan referència a qüestions econòmiques, socials, mediambientals, culturals… En definitiva, el canvi social està servit.

Aquest intent de seduir el centre té els seus propis perills, si hi afegim els actuals problemes: la facilitat de caure en un lerrouxisme d’espardenya a causa de la crisi que ens afecta, les manifestacions de xenofòbia (Itàlia i Anglaterra són els casos més publicitats per protegir els nacionals), el proteccionisme… Trobem que el centre sempre ha estat sotmès al setge permanent per les dues bandes de l’espectre polític. L’interès per fagocitar altres formacions alimenta un bipartidisme que provoca els seus propis problemes a mitjà i llarg termini, un bipartidisme alimentat per raons estratègiques però que està entrant en un procés de descomposició.

La globalització afecta també els electors, de fet a la política, de manera contrària. La classificació a què feia esment al principi de votants d’esquerres i dretes també pateix, o millor dit gaudeix, segons la meva opinió, els avantatges que proporciona un món interconnectat, on la informació pràcticament vola en segons d’un costat a l’altre del planeta. On iniciar una campanya o un moviment planetari té un cost zero. On l’accés a l’educació, malgrat que no és universal, està molt més estesa. L’historiador britànic Niall Ferguson es fa aquesta pregunta: “¿Per què de forma paral·lela a la globalització econòmica s’observa una fragmentació política de tendència oposada?” I ell mateix respon: “L’homogeneïtzació de la cultura de masses comporta, a modus de reacció contrària, la potenciació de les identitats locals.” Aquesta realitat també és palpable a casa nostra. L’estem vivint en primera persona i no som els únics.

Som a les portes de canvis significatius en tots els àmbits de la vida econòmica, social i política. Canvis que afecten i afectaran el nostre comportament com a electors. ¿Tindran èxit aquests moviments cap al centre en un intent de seduir-lo? El 26 d’abril tindrem la resposta.

© 2009 Ricard de la Casa Pérez

Aquest article fou publicat per el diari Bondia el dia 17 de febrer de 2009 en la secció Tribuna.

Podeu veure la foto en la meva galeria de FLICKR

Violència a les aules

Som al segle XXI però els vells costums són difícils de desarrelar. Sembla que a les escoles poques coses han canviat. Per molts anar a l’escola està lluny d’ésser una experiència agradable i socialitzadora; tot al contrari, es transforma perversament en una de les pitjors èpoques de la vida, una experiència que deixarà una marca indeleble en el seu comportament envers la societat. La Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals (FELGT) espanyola acaba de fer pública una enquesta realitzada a 350 joves entre 14 i 25 anys que diu que el 56% dels homosexuals pateix violència psíquica o física durant els anys d’escolarització. Per gènere, els nois pugen fins a un 65%, mentre que les noies, entre altres coses per una menor visibilitat, baixen fins a un 42%. Xifres totes elles esfereïdores, que reflecteixen la perpetuació del rol masclista en la nostra societat. Això genera en els alumnes que pateixen aquesta violència greus trastorns psicològics, i poden arribar, com a manifestació més greu i irreversible, al suïcidi. L’única manera d’escapar d’aquest assetjament és invisibilitzar-se i el rebuig a la pròpia personalitat genera, en la pràctica, els mateixos problemes i trastorns dels quals aquests nois i noies volien fugir. És impossible exagerar el dramatisme d’aquesta situació.

¿Volem perpetuar aquest estat de coses? Les fórmules per solucionar-ho són conegudes i estan al nostre abast. Cal únicament voluntat política i també la implicació dels pares d’aquests nois i noies com a associació que s’ha demostrat importantísim. Altres països han posat fi l a l’agulla per disminuir i acabar amb aquestes xifres insuportables. ¿Ens quedarem a la cua de nou?

A Andorra no s’ha realitzat cap mena d’enquesta en relació amb aquest delicat tema. La necessitat de realitzar una gran enquesta a les nostres escoles per detectar aquest i altres problemes relacionats es fa cada dia més urgent. No obstant, podem perfectament, però, extrapolar aquestes dades al nostre país sense por d’equivocarnos gaire. Les xifres no poden variar gaire, i en tot cas les de l’enquesta de què parlem demostren que encara cal treballar molt per eliminar l’homofòbia a les escoles. Andorra té molt camí per recórrer en els tres pilars bàsics que faran canviar la nostra societat en un futur a mitjà i llarg termini: formació del professorat en la diversitat (educació), assoliment dels mateixos drets que la resta de ciutadans (matrimoni, una nova i acurada llei de parelles…), i finalment, l’eliminació de totes les discriminacions existents (per exemple, la de la recollida de sang per part de l’empresa francesa).

Nosaltres els Verds ens hem proposat avançar en tots els camps de manera integral, com l’única manera de caminar realment cap a una societat integradora, una societat capaç d’acceptar la diversitat com una riquesa, una societat tolerant sense tensions, una societat plural. Hem realitzat campanyes en defensa del matrimoni homosexual, hem denunciat la discriminació de la recollida de sang i hem fet xerrades en alguna escola sobre la diversitat sexual. Tots els pilars són importants, però creiem que l’escola és el lloc ideal per treballar de cara a un futur lliure d’homofòbia, fomentant el respecte a la diversitat afectiva i sexual, tallant d’arrel les agressions psíquiques (verbals) i físiques, eliminant el risc d’exclusió i setge a què moltes noies i nois estan abocats durant aquests anys, i que deixen greus seqüeles durant la resta de la seva vida. Creiem fermament que cal treballar més. Molt més.

És urgent la implicació de l’administració, especialment del ministeri d’Educació, en la formació dels mestres i professors. Ells són l’eina fonamental per canviar de signe els números d’aquesta esfereïdora enquesta. Cal integrar el respecte a la diversitat afectiva/sexual de manera transversal durant tot el període escolar i des del primer dia. Els educadors, tot el col·lectiu docent, són la clau per proporcionar uns nous models als alumnes, no únicament en aquest tema cabdal, sinó també en temes com el masclisme, la violència de gènere, el racisme, el rebuig a la immigració (xenofòbia) i altres manifestacions d’intolerància.

Al nostre país, un lloc tradicionalment molt armaritzat quant a personatges de referència, estem necessitats de models públics que puguin assolir la seva sexualitat amb plena normalitat, tant en l’àmbit cultural, polític i empresarial com social. Si en l’àmbit nacional estem mancats d’aquests models, en la vida pública internacional comencem a tenir-los gràcies a l’obertura en altres països: primeres ministres com la islandesa Johanna Sigurdartottir, alcaldes com el de Berlín, Klaus Wowereit, o el París, Bertrand Delanoë, grans escriptors com Oscar Wilde o García Lorca, poden ser utilitzats perfectament en aquesta lluita per desenvolupar un major grau d’integració i, en definitiva, augmentar el grau de felicitat dels seus ciutadans i ciutadanes, de les generacions actuals i les que pugen.

Mai és tard per començar.

© 2009 Ricard de la Casa Pérez.


Aquest article fou publicat per el diari Bondia el dia 10 de febrer de 2009 en la secció Tribuna.

Temps difícils

Està clar que vivim temps difícils però emocionants, la societat adormida desperta trasbalsada perque la seguretat que teníem en el nostre sistema econòmic s’ha esvaït com fum. De retruc, tots posem en dubte també la capacitat dels polítics, vist la poca o nul·la flexibilitat per fer front als nous reptes.

En general tothom està d’acord en que el lliure mercat sense cap mena de control per part de l’Estat està definitivament enterrat, al menys per unes dècades. El Foro Econòmic de Davos, amb una sorprenent atonia d’idees, ha certificat la fi del liberalisme salvatge. Nomes una veu, la de Vladimir Putin, amb una esgotada capacitat per sorprendre i un prestigi totalment dilapidat en els seus anys de president de Rússia, sembla voler defendre la postura contraria, la de la no intervenció per part del estat. En canvi foros com el de Porto Alegre i el que acaba de finalitzar a Belem son un delicat contrapunt que cal recolzar com a eines amb capacitat d’actuar allà on és més necessari.

No estem tan lluny dels problemes d’Islàndia, però com deia abans, vivim temps emocionants perque també els moments de crisi fa que els nostres esperits, massa relaxats, treguin el millor que portem dintre. Aquests dies una nova coalició Socialdemòcrata i Esquerra Verda ha decidit prendre en aquell país l’iniciativa i els Verds han volgut implicar-se en aquest nou Govern. M’agradaria destacar no únicament qui arriba com a nova primera ministra, Jóhanna Sigurdardóttir (com excepció cal destacar tristament que, el primer que han fet els mitjans de comunicació, és destacar junt el seu gènere, les seves preferències sexuals, com si això tingues cap mena d’importància) sinó el canvi de mentalitat generat: l’optimisme, el positivisme, una nova visió de que els problemes poden ser enfrontats i superats, amb un missatge clar: junt amb les mesures de caire econòmic, cal també un canvi de mentalitat, un canvi que suposa l’implicació de tots el agents socials, començant per les ciutadanes i ciutadans islandesos.

Els primers deu dies de Barak Obama al front de la seva administració han estat espectaculars, per les mesures preses en tots els sentits, un canvi que avança amb els mateixos passos segurs i en la mateixa direcció que volen donar a Islàndia tant Sigurdardóttir com Steingrímur J. Sigfússon, líder de los verds i nou titular d’Economia. Andorra no es diferent. A casa nostre tenim per davant uns mesos intensos. La crisi també ens afecta, comencem a parlar de paro, de pobresa, en definitiva tenim els mateixos problemes que la resta de països del nostre entorn… encara que les properes eleccions poden i deuen proporcionar un intens debat d’idees i el més important aportar solucions per minvar aquesta situació.

Finalment no ens podem deixar, en cap cas, vèncer per el pes dels greus problemes, per superar-los tenim que encarar-los amb optimisme.

© 2009 Ricard de la Casa Pérez