Política global, la seducció del centre

Tradicionalment el centre polític ha estat l’objecte de desig de les formacions polítiques moderades, tant d’esquerres com de dretes, amb possibilitats d’assolir el govern d’un país.

A casa nostra, i amb l’horitzó posat en les properes eleccions, estem assistint a una més o menys encoberta lluita per posicionar-se en el mateix centre o per fer l’ullet als electors situats al centre de l’espectre polític per tal d’aconseguir el seu vot.

No és casual. No té res d’improvisat, sinó que obeeix a una estratègia ben consolidada per l’experiència internacional. Analitzar les eleccions a França o Espanya en els últims 20 anys no deixa cap dubte que aquells que han aconseguit seduir els votants de centre s’han emportat més vots que els altres i s’han aproximat o han assolit els seus objectius.

A França, per no anar gaire lluny, analitzar com François MiterrandChirac o el mateix Sarkozy han arribat a la presidència, o a Espanya, com hi van arribar ZapateroAznar o, sobretot, Felipe González, són lliçons que els polítics tenen molt en compte. Una anàlisi estadística acurada no deixa marge a l’error. En tots els casos, i sense posar-me en la important capacitat de seducció del líder en un món on la imatge representa un elevat percentatge d’atracció de vot, la capacitat de moderar els discursos, d’oferir propostes que vagin més enllà de les clàssiques de cada model polític, propostes transversals que abracin en la pràctica fins i tot les que defensen els adversaris, són claus i seran en un futur proper apostes que caldrà tenir molt en compte si es vol tenir èxit.

Deixant de banda l’ètica d’aquestes derives ideològiques (cal remarcar que en alguns casos, no en tots) i el possible populisme en què fàcilment es pot caure, no és senzill moure fitxa en aquest sentit. Els votants situats al centre de l’espectre polític, mal anomenats indecisos, són per naturalesa molt més volàtils, no en el sentit d’infidelitat sinó en el sentit que miren amb lupa les propostes d’uns i altres abans de decidir l’orientació del seu vot; mentre que els votants clarament d’esquerres o de dretes es podria dir que són un vot molt més fidelitzat. No descobrim res en aquest aspecte.

Però som al segle XXI, i moltes coses han anat canviant en el nostre entorn quasi sense adonar-nos en, i és que la globalització afecta també la política, molt més del que a la vella guàrdia li agrada. Ja estem lluny de l’última gran transformació, acabada la Segona Guerra Mundial, la guerra freda, i les seves derives tacheristes i reaganistes. Tot s’ha tornat global, no únicament l’economia, i entendre que la política no n’és cap excepció és vital per adaptar-se a les noves realitats que ens envolten en aquests començaments de segle. Les fronteres de les diferents ideologies s’han difuminat i la transversalitat inunda tots els aspectes polítics que fan referència a qüestions econòmiques, socials, mediambientals, culturals… En definitiva, el canvi social està servit.

Aquest intent de seduir el centre té els seus propis perills, si hi afegim els actuals problemes: la facilitat de caure en un lerrouxisme d’espardenya a causa de la crisi que ens afecta, les manifestacions de xenofòbia (Itàlia i Anglaterra són els casos més publicitats per protegir els nacionals), el proteccionisme… Trobem que el centre sempre ha estat sotmès al setge permanent per les dues bandes de l’espectre polític. L’interès per fagocitar altres formacions alimenta un bipartidisme que provoca els seus propis problemes a mitjà i llarg termini, un bipartidisme alimentat per raons estratègiques però que està entrant en un procés de descomposició.

La globalització afecta també els electors, de fet a la política, de manera contrària. La classificació a què feia esment al principi de votants d’esquerres i dretes també pateix, o millor dit gaudeix, segons la meva opinió, els avantatges que proporciona un món interconnectat, on la informació pràcticament vola en segons d’un costat a l’altre del planeta. On iniciar una campanya o un moviment planetari té un cost zero. On l’accés a l’educació, malgrat que no és universal, està molt més estesa. L’historiador britànic Niall Ferguson es fa aquesta pregunta: “¿Per què de forma paral·lela a la globalització econòmica s’observa una fragmentació política de tendència oposada?” I ell mateix respon: “L’homogeneïtzació de la cultura de masses comporta, a modus de reacció contrària, la potenciació de les identitats locals.” Aquesta realitat també és palpable a casa nostra. L’estem vivint en primera persona i no som els únics.

Som a les portes de canvis significatius en tots els àmbits de la vida econòmica, social i política. Canvis que afecten i afectaran el nostre comportament com a electors. ¿Tindran èxit aquests moviments cap al centre en un intent de seduir-lo? El 26 d’abril tindrem la resposta.

© 2009 Ricard de la Casa Pérez

Aquest article fou publicat per el diari Bondia el dia 17 de febrer de 2009 en la secció Tribuna.

Podeu veure la foto en la meva galeria de FLICKR

Violència a les aules

Som al segle XXI però els vells costums són difícils de desarrelar. Sembla que a les escoles poques coses han canviat. Per molts anar a l’escola està lluny d’ésser una experiència agradable i socialitzadora; tot al contrari, es transforma perversament en una de les pitjors èpoques de la vida, una experiència que deixarà una marca indeleble en el seu comportament envers la societat. La Federació Estatal de Lesbianes, Gais, Transsexuals i Bisexuals (FELGT) espanyola acaba de fer pública una enquesta realitzada a 350 joves entre 14 i 25 anys que diu que el 56% dels homosexuals pateix violència psíquica o física durant els anys d’escolarització. Per gènere, els nois pugen fins a un 65%, mentre que les noies, entre altres coses per una menor visibilitat, baixen fins a un 42%. Xifres totes elles esfereïdores, que reflecteixen la perpetuació del rol masclista en la nostra societat. Això genera en els alumnes que pateixen aquesta violència greus trastorns psicològics, i poden arribar, com a manifestació més greu i irreversible, al suïcidi. L’única manera d’escapar d’aquest assetjament és invisibilitzar-se i el rebuig a la pròpia personalitat genera, en la pràctica, els mateixos problemes i trastorns dels quals aquests nois i noies volien fugir. És impossible exagerar el dramatisme d’aquesta situació.

¿Volem perpetuar aquest estat de coses? Les fórmules per solucionar-ho són conegudes i estan al nostre abast. Cal únicament voluntat política i també la implicació dels pares d’aquests nois i noies com a associació que s’ha demostrat importantísim. Altres països han posat fi l a l’agulla per disminuir i acabar amb aquestes xifres insuportables. ¿Ens quedarem a la cua de nou?

A Andorra no s’ha realitzat cap mena d’enquesta en relació amb aquest delicat tema. La necessitat de realitzar una gran enquesta a les nostres escoles per detectar aquest i altres problemes relacionats es fa cada dia més urgent. No obstant, podem perfectament, però, extrapolar aquestes dades al nostre país sense por d’equivocarnos gaire. Les xifres no poden variar gaire, i en tot cas les de l’enquesta de què parlem demostren que encara cal treballar molt per eliminar l’homofòbia a les escoles. Andorra té molt camí per recórrer en els tres pilars bàsics que faran canviar la nostra societat en un futur a mitjà i llarg termini: formació del professorat en la diversitat (educació), assoliment dels mateixos drets que la resta de ciutadans (matrimoni, una nova i acurada llei de parelles…), i finalment, l’eliminació de totes les discriminacions existents (per exemple, la de la recollida de sang per part de l’empresa francesa).

Nosaltres els Verds ens hem proposat avançar en tots els camps de manera integral, com l’única manera de caminar realment cap a una societat integradora, una societat capaç d’acceptar la diversitat com una riquesa, una societat tolerant sense tensions, una societat plural. Hem realitzat campanyes en defensa del matrimoni homosexual, hem denunciat la discriminació de la recollida de sang i hem fet xerrades en alguna escola sobre la diversitat sexual. Tots els pilars són importants, però creiem que l’escola és el lloc ideal per treballar de cara a un futur lliure d’homofòbia, fomentant el respecte a la diversitat afectiva i sexual, tallant d’arrel les agressions psíquiques (verbals) i físiques, eliminant el risc d’exclusió i setge a què moltes noies i nois estan abocats durant aquests anys, i que deixen greus seqüeles durant la resta de la seva vida. Creiem fermament que cal treballar més. Molt més.

És urgent la implicació de l’administració, especialment del ministeri d’Educació, en la formació dels mestres i professors. Ells són l’eina fonamental per canviar de signe els números d’aquesta esfereïdora enquesta. Cal integrar el respecte a la diversitat afectiva/sexual de manera transversal durant tot el període escolar i des del primer dia. Els educadors, tot el col·lectiu docent, són la clau per proporcionar uns nous models als alumnes, no únicament en aquest tema cabdal, sinó també en temes com el masclisme, la violència de gènere, el racisme, el rebuig a la immigració (xenofòbia) i altres manifestacions d’intolerància.

Al nostre país, un lloc tradicionalment molt armaritzat quant a personatges de referència, estem necessitats de models públics que puguin assolir la seva sexualitat amb plena normalitat, tant en l’àmbit cultural, polític i empresarial com social. Si en l’àmbit nacional estem mancats d’aquests models, en la vida pública internacional comencem a tenir-los gràcies a l’obertura en altres països: primeres ministres com la islandesa Johanna Sigurdartottir, alcaldes com el de Berlín, Klaus Wowereit, o el París, Bertrand Delanoë, grans escriptors com Oscar Wilde o García Lorca, poden ser utilitzats perfectament en aquesta lluita per desenvolupar un major grau d’integració i, en definitiva, augmentar el grau de felicitat dels seus ciutadans i ciutadanes, de les generacions actuals i les que pugen.

Mai és tard per començar.

© 2009 Ricard de la Casa Pérez.


Aquest article fou publicat per el diari Bondia el dia 10 de febrer de 2009 en la secció Tribuna.