El cap de govern anglès, David Cameron (2010), acuitat per la crisi i la falta de diners ha decidit augmentar les taxes universitàries i això ha posat en peu de guerra a tots els estudiants del país. Segons Cameron la mesura és progressista donat que s’ha previst que els alumnes puguin retornar els diners dels préstecs necessaris quan ja estiguin treballant i els seus ingressos superin els 25000 euros anuals (ben mirat molt justet per començar a pagar). El debat està servit no únicament pels ciutadans d’aquell país sinó que també de tota Europa. En definitiva es tracta de qui suporta el gruix de la despesa de l’educació universitària. Per una banda uns diuen que com el benefici és personal, és lògic que les despeses recaiguin sobre l’estudiant qui és qui s’aprofitarà durant la resta de la seva vida. Per l’altre augmentar les taxes, significa que les classes menys afavorides tindran menys oportunitats reals d’accedir a l’educació superior. Per acabar d’arrodonir el problema cal pensar que una Universitat de qualitat necessita diners, sens dubte, i per tant no podem amagar el cap sota l’ala i oblidar quelcom fonamental.
Tinc clar que Cameron ha comés un greu error i que molts dels seus ciutadans pagaran per ell. Penso que l’estat, com fins ara, s’ha de fer càrrec del gruix d’aquesta despesa, sense menysprear cercar altres ingressos (investigació, filantropia etc.), incloent unes taxes mínimes per tots els estudiants -amb capacitat d’accedir a beques i préstecs personals específics-. Traspassar aquestes despeses als estudiants farà que molts d’ells renunciïn a entrar a la universitat per por a endeutar-se encara molt més del que ja costa actualment. A Andorra en sabem molt del que costa això.
Posaré un exemple del que passa al nostre país: Perqué tan govern com comuns subvencionen les guarderies? Perqué els diners de tots han de ser servir per alleugerir la carga econòmica d’aquells que han decidit tenir fills? La resposta sembla clara, els beneficis de polítiques que estimulin la procreació son necessàries perque el país tingui un futur i traslladant aquest exemple al tema de les taxes, encara que l’impacte dels estudis universitaris sigui menor pel país que la resta d’estudis (primària i secundaria), si que en realitat tenen un impacte important en la població i a la llarga també el mateix país s’aprofita d’aquesta formació. Un país amb ciutadans més preparats pot afrontar millor els problemes i oferir més capacitat i creativitat en tots els ordres econòmics i socials. Pot en definitiva, i és del que es tracta, tenir uns ciutadans més satisfets i més feliços i aquesta deuria d’ésser la meta de qualsevol govern.
Els gens que tenim, és a dir la nostra capacitat personal o l’intel·ligència, deuria d’ésser l’únic factor discriminatori a l’hora de poder fer una carrera universitària. De fet aquestes taxes deurien d’ésser debatudes únicament en funció de l’equitat i de la seva eficàcia. Deixar fora del circuit universitari a nois i noies per motius exclusivament econòmics sense tenir en compte la seva intel·ligència i capacitat em sembla la pitjor de les condemnes no tant sols per a ells sinó a la llarga pel mateix país. A Andorra de moment tenim unes taxes acceptables però no podem deixar que aquest model conservador-liberal de David Cameron s’imposi. Ens va el futur del país.
© 2010 Ricard de la Casa Pérez
Todo es temporal 