Amb les noves obres tinc sempre un sentit contradictori. D’una banda, si són massa clàssiques penso que no s’han arriscat a innovar. Si per contra són atrevides, la distància amb les del seu entorn les aïlla excessivament. Amb el temps ens adaptem. Així ens ha passat amb monstres com la Torre Eiffel, la mateixa Sagrada Família o qualsevol Guggenheim…
Per descomptat, la nova seu del Consell General de les Vall, al seu exterior està correctament integrada en el seu entorn. Un lloc complicat, amb solucions curioses, com per exemple les parets de pedres que la integren raonablement bé al costat de la Casa de la Vall, l’ara ja vell parlament andorrà, carregat de tradicions però sobretot d’història i anècdotes fotogràfiques, com la meva tieta Dolors Ubach repenjada a la finestra que està just a sobre de la porta ara fa més 90 anys, o el meu germà, encara un nen petit, amb les claus de Casa de la Vall a les mans…
Les zones que vaig poder visitar, són com un munt de fulls blancs encara per escriure, quasi desproveïdes de mobles, minimalista, per fi, com esperant que els humans que trepitgin el terra vinguin carregats no només dels seus somnis sinó que també ho facin aportant el seu propi equipatge. L’aprofitament de la llum natural, d’acord amb els nous temps, ha estat un dels punts forts de la nova construcció.
L’edifici evoca, salvant les enormes distàncies, el nou Reichstag a Berlín la cúpula del qual proveeix de llum la gran sala on els diputats debaten. Diria que gairebé qualsevol solució és bona si permet una lluminositat natural i sembla que aquest aspecte ha estat no només cuidat, sinó que ha estat especialment acaronat per aconseguir equilibrar els contrastos amb la llum artificial, i sobretot m’agradaria remarcar: Integrar-los d’una manera assequible. Com les cançons, allò que sembla senzill resulta ser el més complicat de solucionar; per això, va ser un continu descobriment passejar per les sales, despatxos, escales i fins i tot la sala de plens. L’únic dubte em va sortir en contemplar aquesta sala, i pensar en aquestes sessions de tarda hivernal, quan el sol es llisca més inclinat per l’horitzó i comprovar si l’orientació sud de la sala pot arribar a molestar els integrants del Consell i del Govern.
El hall de l’entrada és un senzill rectangle que acaba amb una escala il·luminada amb una lluerna al sostre. Els materials emprats, la situació dels punts de llum fan que l’entrada de l’edifici sigui tot un espectacle per als sentits.
La sala està desproveïda d’elements que trenquin o contaminin l’entorn creat. En la seva senzillesa em vaig quedar allí quiet, saturant-me de les seves dimensions i llums, malgrat els murmuris de la gent en lliscar a la recerca de les escales dels pisos superior i inferior. Només vaig haver de quedar-me immòbil. Esperant que la humanitat transformés el lloc de la forma que, vaig pensar, ressaltaria el que l’arquitecte havia buscat amb esforç. La bellesa intrínseca de l’escala en la seva anodina sobrietat i la seva llum zenital, es va elevar en comptar amb l’hàlit de la presència d’aquests ciutadans i ciutadanes que ho visitaven per primera vegada.
Mentre esperava el moment també vaig cavil·lar en la solitud dels polítics. Pot ser que es vegin envoltats de gent, però la majoria del temps estan sols. El nou Consell aconsegueix recórrer aquesta sendera accentuant aquests petits detalls. Després m’ho vaig llevar del cap i vaig pensar en la bulliciosa barreja de gent que ho transitarà en anys esdevenidors i vaig somriure. El moment va arribar. Temps, gent i lloc es van unir per formar la imatge que tenia en el meu cap i vaig disparar la càmera, una, dues, tres i més vegades. Amb prou feines uns segons més tard l’instant es va dissoldre com la boira matinal i el moment màgic es va perdre. Vaig tornar a la realitat.
Per sort la foto resta davant els meus ulls.
© 2011 Ricard de la Casa Pérez
Aquest article fou publicat pel Diari MÉS ANDORRA el dia 18 d’abril de 2011.
Todo es temporal 