Tots cometem errors, és humà segons diu la famosa cita en llatí. És important que entenguem que, encara amb molta experiència com a bagatge, continuarem fent errors, normalment diferents I, en alguns casos, els mateixos. Algú també deia (de fet molts) que som l’única espècie que és capaç d’ensopegar amb la mateixa pedra dues i tres i fins a quatre vegades.
Alguns d’aquests errors llisquen gairebé sense adonar-nos, i són difícils de trobar. Altres són més senzills de veure. Si els tenim en compte, haurem avançat una mica més a aconseguir una bona novel·la o relat. Per descomptat hi ha magnífiques creacions que semblen saltar-se algunes de les premisses que aquí es donen, això només significa que l’autor va trobar la manera d’esbiaixar l’error i utilitzar algun mecanisme per suplantar-ho o corregir-ho.
Ja sap que les regles estan per estimular-nos i trobar la manera de rodejar-les, però només quan aquestes es coneixen amb detall i quan un sap per on camina i en quina direcció.
Aquí teniu alguns dels errors més típics que poden fer al escriure un text.
1/ El Personatge principal es torna passiu
Això sol succeir, generalment, perquè al cap de poc temps, en què ens hem submergit completament en l’elaboració de l’obra, els personatges solen cobrar «vida» en el nostre interior i algun personatge secundari agafa major rellevància. Pot ser que sigui perquè el personatge principal ha deixat d’agradar-nos, o justament perquè un secundari ens agrada més, o trobem que l’obra millora, o dóna més joc amb aquest personatge. És fàcil que succeeixi així, pensem que els personatges que actuen de contrapunt del principal (antagonistes), solen ser els «dolents de la pel·lícula» i aquests són, en la majoria dels casos, molt més atractius. En qualsevol cas és un error. Per descomptat seguim sent lliures per fer el que ens vingui en gana, però seguirà sent un error de plantejament. Cal a les hores repassar el text (les escenes), detectar on el personatge es torna passiu, analitzar els motius i retornar-li la força perduda. Si això no ens ve de gust, o és molt complicat i acabem preferint al personatge secundari, hauríem de reestructurar l’obra per a l’intercanvi de rols o tenir més un personatge principal, aquesta solució és una mica més llarga (en temps) i complexe (cal refer tota la novel·la), però l’experiència val la pena. Un detall no menor: no tot ha de ser estratègia, la intuïció juga un paper molt important.
2/ No presentar al Personatge Principal en els primers paràgrafs
El lector busca i vol identificar-se amb el personatge principal; almenys vol trobar-ho ràpidament per saber per on circula tot i a qui prestar una major atenció. És vital que en la primera escena presentem al personatge principal. El començament és un temps delicat no només perquè hem de captar l’atenció del lector, sinó perquè hem de presentar al personatge. Hi ha moltes formes de fer-ho, no es preocupi per això, però si no apareix, el lector tendeix a confondre’s i creurà que algun secundari és el principal (per desgràcia som de costums fixos) i quan aquest apareix, la confusió es fa major i pot arribar a molestar. Intenti mostrar alguna emoció del personatge, això li servirà per donar-li profunditat, per caracteritzar-ho, sense necessitat de descriure-ho completament. Aquest és un punt important, no ho faci de forma descarada, ni gratuïta o amb sensibleria, la inclusió ha de ser natural, si no és així recompongui l’escena fins a aconseguir-ho.
3/ Malbaratar Idees – Arguments – Caràcters
Un error típic de principiant. Tenim massa idees al cap i les volem ficar totes per donar una sensació de complexitat de la trama, de riquesa. Aquest malbaratament no és necessari en absolut. Servirà, com a molt, perquè el lector avesat se n’adoni de la falta de seguretat en nosaltres mateixos. Sovint utilitzem un personatge per explicar una cosa en el primer capítol, un altre en el segon, un altre en el tercer. Cal aprofitar-los! Utilitzar-los més intensament, això els donarà major profunditat psicològica i per això facilitarem la labor del lector per seguir la trama. En utilitzar els mateixos personatges secundaris, i encara que aquests no puguin mostrar canvis importants en el seu caràcter, s’hauria d’escollir alguns i desenvolupar-los amb certa profunditat, per exemple el que doni la rèplica al personatge principal, per mostrar petits canvis.
4/ Què estic fent jo aquí?
No es desesperi, a tots els passa, fins al més experimentat. És simplement falta de previsió, falta d’un esquema general del relat o senzillament ganes de veure on ens porta una idea (boja normalment). I ens passa perquè malgrat tenir les coses molt controlades, a tots ens agrada deixar córrer la imaginació i veure on ens porta l’escena en la qual estem ficats. Té els seus avantatges i els seus inconvenients. És bo que abans de començar pensem a dissenyar l’obra en les seves parts principals: personatges, conflictes, escenes. Només així sabem per on anem i si ens desviem hauríem de tenir una bona raó. Experimentar no és dolent, però com més organitzats estiguem, traurem major profit d’aquesta experimentació, ja que un bon escriptor no hauria de passar tota una vida escrivint una sola novel·la.
5/ Diàleg
És una part fonamental en l’obra, com més llarga sigui aquesta, més important es torna. Però tampoc s’obsessioni amb això. Intenti no deixar soliloquis, fer llargs discursos ni explicacions. Un sistema senzill de comprovar si anem per bon camí és visualitzar el full de paper com si fos una imatge, si hi ha molt text vol dir que hi ha una pobresa de diàleg, si hi ha molt espai en blanc, passa el contrari, estem abusant d’ell. Amb tot, només vostè pot avaluar si en una escena és necessari més o menys quantitat de diàleg.
Vagi amb compte amb l’Slang, amb els dialectes. Si els utilitza ha d’intentar que el lector pugui interpretar correctament els seus significats. Hem de buscar la manera d’aclarir al lector el que s’està intentant dir.
No tingui por a utilitzar «va dir» en els diàlegs, aquesta paraula s’utilitza normalment en el 90% de les ocasions. Per descomptat ha d’intercalar-se amb altres paraules, sobretot quan el personatge fa alguna cosa o ho diu de certa manera, però intenti mostrar aquestes emocions, no d’assenyalar-les simplement.
6/ Parar massa aviat
Una altra fallada d’escriptor novell. Estem tan ansiosos per acabar una obra (portem tantes inacabades…) que generalment precipitem la fi. Les històries acaben massa abruptament (habitualment per falta d’un esquema general). Forci’s a continuar escrivint quan pensi que ja ha acabat, normalment podem trobar-nos amb una sorpresa. I en tot cas si no aconsegueix millorar-la serà un excel·lent exercici.
7/ No deixar descansar la història
Quan acabem una història estem massa ficats dintre del text. Som incapaços de jutjar-la amb absoluta imparcialitat. Cal donar-se temps per oblidar-se – distanciar-se, i depenent del nostre treball estar almenys uns dies o setmanes, allunyats d’ella. Una vegada ha passat aquest temps i fetes totes les correccions que calgui, fa falta rellegir-la per a una acceptació general, com a lector -directament- sense pretendre ni pensar a corregir – canviar, etc.
8/ No assajar començaments diferents.
No valorem la nostra capacitat en la seva justa mesura, sigui per dalt o per baix. Potser el principi escollit no sigui el més adequat encara que ho sembli. Una vegada es té la història, s’hauria d’assajar diversos començaments alternatius, no gaire complexos, només dos o tres paràgrafs, de forma ràpida, escollint diferents formes de presentar la informació, punts d’entrada en la història. Una vegada que això es fa diverses vegades, es torna una cosa natural en nosaltres i aprofitarem millor tot el nostre potencial creatiu.
9/ No planejar el clímax des del principi
Una cosa és la previsió, l’organització, tenir un esquema general del relat o de la novel·la i una altra arribar fins a l’extrem de tenir previst fins al clímax en els seus petits detalls, alguna cosa que ocorre generalment al final de la novel·la. No hem de lligar-nos les mans fins a aquest extrem i cal deixar-nos la possibilitat de canvis. És evident que hauríem de desenvolupar-la d’acord amb la promesa original, però això no ens ha de coartar com perquè l’obra es converteixi en alguna cosa rígida.
10/ Prendre massa temps per repassar
Més que error, vici que fa falta erradicar. Corregeixi tot el necessari, però defineixi un temps concret per a això, si no estarà abocat a la necessitat il·lògica de corregir un text cada vegada que ho llegeixi i això més que alentir la seva producció acabarà paralitzant-la. Accepti com a article de fe que tota obra és susceptible de millora, i que nosaltres mateixos evolucionem i que amb això la nostra capacitat i experiència augmenta. Hem de parar en algun moment si no estarem sempre donant voltes al mateix molí.
11/ Estructures il·lògiques
Un error del qual cal fugir com del diable. L’obra se sustenta en una realitat (inclosa la ciència-ficció i la fantasia més desbocada), la que l’escriptor desitja, i ha d’aferrar-se a ella. Ha de respectar-se a si mateix i sobretot al lector. Construir-la de forma inversemblant o fora de contacte de la realitat farà que la gent no es pugui identificar amb els personatges, ni el lloc on passa l’acció. No es creurà res! Pensarà amb tota la raó que vostè, l’escriptor, els està prenent el pèl, es molestaran i simplement deixaran de llegir-la. El seu text ha de ser consistent amb tots els seus plantejaments i ser honests amb ells. I sobretot, al final del relat o la novel·la, no es tregui un conill de la cistella per solucionar les seves fallades d’estructura, només aconseguirà fer més visibles els seus errors.
© 2003 Ricard de la Casa
Nota: Puede leer la versión en castellano aquí
Todo es temporal 