Esculls de Canyet

A veces no es cuestión de tiempo. Tampoco de espacio. Alcanzar una meta puede ser un recorrido de simple perseverancia. A veces es necesario olvidar lo que tu memoria retiene de forma inexorable para poder empezar de nuevo. Digerir puede ser una tarea ingrata, pero es necesario si quieres sobrevivir a un evento.

Esta foto se gestó en verano de 2017. Un momento delicado. Sabíamos el sitio y el lugar. Solo había que escoger un día (no sirve cualquiera). Así que esperamos hasta que se pudo coordinar. Tardamos algo más de un año para disparar las cámaras (se hizo el once de agosto de 2018). Vino acompañada de la cena en una terraza a la luz de la luna y justo con ese paisaje que pueden ver… ejem, oh sí, esperar a la hora correcta era una excusa que no necesitábamos para sentarnos a disfrutar de una cena veraniega en uno de los paisajes más hermosos de la Costa Brava.

Claro que la contaminación lumínica era brutal (aunque no inesperada). Me habría sorprendido si hubiera sido al revés. Necesito comentar que la sesión fotográfica no cumplió sus objetivos primarios.

Maticemos.

Eso es cierto, pero la sesión no era lo importante. Queríamos fotografiar la Via Láctea, sí, aunque todos sabíamos que eso era la excusa para salir, cenar y pasar unas horas de cháchara. Lo que se llama un festejo privado. La cámara, el trípode y la pesada mochila con todos los trastos era un plus para convertir la noche en mágica.

Hubo más inconvenientes.

Aquello parecía las Ramblas de Barcelona, un domingo a mediodía y tuvimos que repetir más de una imagen porque no paraba de pasar gente (también tiene su gracia tener fantasmas invadiendo tus pensamientos).

Teníamos pescadores que estaban justo donde no queríamos. Usaban linternas y nos pintaban las fotos como no queríamos…

¿Quién dijo que las cosas tienen que ser fáciles?

Queríamos un cielo con estrellas y solo podíamos imaginarlas en nuestras cabezas… Ni con la aplicación de nuestros teléfonos hubo manera de encontrar (ver) el centro galáctico.

Eso sí, las risas que nos echamos son impagables.

Desde agosto del 2018 hasta hoy han pasado cinco largos meses. Hoy tuve la necesidad de ponerme con ello (aunque hace ya varios días que sus susurros me rondan) y la tormenta de nieve que se abate sobre nosotros ha cooperado. Revise las treinta fotos que hice y seleccione esta (hay más, y espero no tardar otros 150 días hasta que las publique, pero eso ya se verá).

Así que aquí está. Espero que les guste lo suficiente para que les ayude a soñar. A mí me sirvió. Fue una noche hermosa cuyos ecos reverberan en mi interior desde entonces.

Esta foto está dedicada a Maica y Xavi.

©) Ricard de la Casa – Enero 2019 (imagen y texto).

Puede verla en grande en mi galería de FLICKR o en 500PX

Probablement déu no existeix

Probablement déu no existeix. No et preocupis. Gaudeix de la vida.

Pel que sembla, segueix sense agradar-nos que la gent pensi de manera diferent. Si no, no es comprèn el rebombori que aquestes setmanes ha estat creixent sense parar amb les reaccions d’alguns grups contraris que altres posin en dubte l’existència d’un ésser superior. És clar que admetre, encara que sigui únicament una probabilitat, que Déu no existeix pot fer tremolar tot el sentit que qualsevol ha donat a la seva vida. Puc entendre que a alguns no els agradi, com a mi no m’agraden altres coses, però no poden de cap de les maneres, sentir-se ofesos, senzillament perquè facin ús dels mateixos drets que la resta de ciutadans.

La campanya que s’està fent a Anglaterra i que s’ha exportat aquests dies a Espanya amenaça de polaritzar el debat i també de treure a la llum l’ateisme i l’agnosticisme, que, com altres opcions de la vida personal, sembla que estan millor, per una majoria de gent, tancats en un armari, per no molestar. Seré sincer si dic que quan vaig llegir l’anunci anglès el vaig trobar molt adient tant en la forma com en el fons, respectable i respectuós. L’important és saber per què es realitza aquesta campanya, quin n’és el motiu, donat que la rèplica que alguns grups han volgut donar a aquest anunci oblida justament el desencadenant.

Deia la impulsora de la idea Ariane Sherine que va veure publicitat cristiana evangèlica en què se citaven frases de la Bíblia i en què s’incloïa una adreça web on es condemnaven els no-cristians a morir cremats a l’infern. És un fet demostrable que la por ha estat sempre un dels arguments preferits per aconseguir qualsevol propòsit. L’amenaça d’un infern etern, sense salvació per als pecadors, i també per als no-creients, contrasta, quan un es posa a pensar seriosament en aquesta afirmació, amb la idea d’un Déu bondadós, capaç de perdonar; compassiu, en definitiva. L’eterna cremació visualitza la idea d’un Déu sense misericòrdia, i aquesta idea ha estat expressada, de manera reiterada, moltes vegades al llarg del temps.

Algunes manifestacions públiques que menyspreen aquesta publicitat recolzen la idea que els altres, és a dir els ateus, som tolerats en una societat on els creients sí poden, de manera multitudinària, fer públiques les seves creences, sortir al carrer a convèncer els altres que les seves idees són l’única i exclusiva veritat. El millor de tot això ha estat, i és, obrir les portes de bat a bat a la reflexió, a fer-nos pensar en totes les altres probabilitats. Això únicament ens pot enriquir, i per tant, afirmacions gratuïtes per part d’alguns que han qualificat aquesta publicitat d’estúpida cauen pel seu propi pes i no mereixen ni un mot més.

L’anunci com a tal és molt respectuós. La primera paraula expressa la tolerància amb què aquest anunci ha estat concebut. El mot “probablement” no nega res i deixa la porta oberta per no ferir susceptibilitats, al contrari de l’afirmació que ja circula en altres busos de “Déu sí existeix, gaudeix de la vida en Crist”, una afirmació taxativa que el que fa és posar en dubte el seu missatge, justament perquè no és demostrable ni contrastable. Si hom pot creure en qualsevol déu de qualsevol religió existent ara, de les religions que han existit i de les que vindran, també és lícit que l’ateisme per una banda i l’agnosticisme per l’altra puguin expressar-se en llibertat i amb la mateixa tolerància i dignitat que la resta d’opinions. Són les cares d’un mateix dau, on totes les possibilitats han d’ésser respectades.

De fet, creure i tenir fe, ser agnòstic o ateu és, en qualsevol cas, una opció personal i privada. Com diu Javier Otaola: «Si l’existència de Déu fos una evidència, no seria aleshores un motiu de fe ni d’aposta personal«.

Totes les opcions, creure i gaudir, no creure i gaudir, són igualment dignes, i el que fa en realitat l’anunci és fer-nos reflexionar i, de retruc, fer-nos més lliures en les nostres opcions personals. Per tant, benvingut sigui aquest debat, perquè el que fa és ampliar encara més la llibertat, en aquest cas religiosa, a què tot ésser humà té dret. És un bon símptoma que les coses estan canviant en el nostre entorn i ens ajudarà a ser més tolerants amb el nostre veí.

© 2009 Ricard de la Casa Pérez