Tinc la sensació que en les darreres visites de Joseph Ratzinger a Anglaterra i Espanya, la campanya en contra del laïcisme ha pujat de to, en qualificar-la d’agressiu. Com a mínim sembla contradictori donat que el missatge que envien les diverses religions (en general) i els valors que defensen són compartits àmpliament pels laics. De fet, és un missatge universal que neix de l’interior de cada persona, que pertany a tota la humanitat i del qual ningú es pot apropiar de manera partidista. El que vol qualsevol ésser humà és ser feliç. Les eines per aconseguir aquest benestar són l’amor, la pau, la justícia (social), i sobretot la llibertat per escollir el seu tarannà.
El laïcisme no és cap moviment organitzat i per tant no té uns dirigents, ni una política definida i, encara que sembli una contradicció, el laïcisme assegura i assegurarà en el futur l’existència de les confessions religioses, inclosa el catolicisme. Joseph Ratzinger no és el primer cap d’Estat del Vaticà a desenvolupar campanyes semblants; de fet, són tan velles com les religions, però tenim documents, per no anar gaire lluny, de finals del segle XIX, quan els estats europeus van començar a deslligar-se de l’autoritat religiosa i a establir polítiques d’educació per als infants (sense distinció de gènere) i, sobretot, a deixar-les en mans seglars i no exclusivament, com fins aleshores, en mans de clero (França va ser el primer a aplicar-les). Ha passat un segle i ara podem examinar com ha anat de bé; l’èxit, en definitiva, d’aquest avenç que tant va costar posar en marxa.
Europa (i el món) ha canviat radicalment la segona meitat del segle XX. Essencialment els canvis han estat un accés universal a l’educació, un augment de la cultura en general i un accés instantani a la informació. Aquests canvis ens han fet adonar que els Usos, Costums i Tradicions (amb tot, els seus beneficis) no sempre han estat el millor o l’autènticament desitjable. Al llarg del temps ens hem anat traient, com roba vella, molts d’aquests, vist que en realitat no passaven el filtre de la dignitat de les persones, de la justícia social, la igualtat de tots, de la llibertat i del respecte envers als altres. Cal avançar i aprofundir encara molt, donat que persisteix sempre la por dels canvis, com deia Daniel Innerarity: «L’origen del temor no està en l’amenaça del que és semblant, sinó en la inquietud provocada pel que és diferent».
Si parlem del concepte del laïcisme d’estat, és a dir de l’estat laic o aconfessional, el punt més important és que als països democràtics, el govern i el parlament (el nostre Consell General) representa tots els ciutadans i aquests, en ple exercici de la seva llibertat, poden escollir el que volen fer i com ho volen fer, sense cap mena d’interferència i que, i això és molt important de matisar, no obliga ningú a fer res que no vulgui fer. Aquesta política permet que cada un de nosaltres pugui exercir en llibertat les seves opcions personals, tant confessionals com aconfessionals; podem demanar quelcom millor? En definitiva, la separació entre estat i confessions religioses (perquè són moltes i molt variades) ha de ser unes de les pedres angulars, l’armagassa i el punt de partida per un respecte a cada un dels ciutadans i les seves opcions.
© 2010 Ricard de la Casa Pérez
Aquest article fou publicat per el Diari MÉS ANDORRA el dia 22 de novembre de 2010.
Todo es temporal 