Matrimoni GLBT

Fa ja mesos que se’n parla. Sembla que hi ha consens que els GLBT tinguin els mateixos drets que la resta de ciutadans, és a dir a casar-se. Pel que sembla on no hi ha cap mena d’entesa és en la paraula que definirà el contracte. El que cal entendre és que el nom és tant o més important que el mateix dret.

Va ser la Revolució Francesa la que va aportar dos conceptes que han estat cabdals a partir d’aquell moment. El primer d’ells va convertir els súbdits en ciutadans i el segon va dessacralitzar una institució, el matrimoni, basant la seva legitimitat en la voluntat de les parts. Per tant ni la reproducció, ni cap mena de llei natural, ni forma religiosa o de la tradició, poden constituir arguments vàlids per oposar-s’hi. Conseqüència directa del nou matrimoni laic va ser el divorci.

Caldria recordar que s’està reivindicant un dret i no una institució. De la mateixa manera que el dret de les persones de color a la propietat privada o de les dones al vot no va significar una adhesió a la ideologia que els sustentava.

Dos són els arguments perquè la paraula matrimoni resti exactament igual per a qualsevol tipus de contraient.

El primer és molt evident: si fas el mateix, tens els mateixos drets i obligacions; si tot és exactament igual, el nom hauria de restar igual. No fer-ho és discriminatori pel col·lectiu. Si el matrimoni entre persones de color, o interracial, o la propietat privada de les dones haguessin tingut un altre nom, les desigualtats s’haurien perpetuat en el temps.

El segon és conseqüència del primer i és invisible però de resultats devastadors. Abans cal explicar que, de la mateixa manera que amb la diferència de races o de classes, la distinció de sexes ha permès organitzar una distribució no equitativa dels papers socials. Anant una mica més enllà cal explicar que la injúria com a mecanisme d’opressió és més efectiva com més dissimulada es faci o no sigui denunciada, el que Pierre Bourdieu anomenava violència simbòlica.Toni Morrison, fent una reflexió sobre el llenguatge i les formes de violència que conté, deia: el llenguatge de l’opressió fa més que representar l’opressió, és l’opressió en si mateixa. No únicament perquè és el mitjà amb el qual s’expressen el racisme, la discriminació o l’exclusió, no només perquè recorda la infravaloració social d’alguns sectors de la població, sinó perquè –i això és el pitjor– és el que la fa entrar en el meu cap, en la meva consciència. Mitjançant la injúria s’aprèn que formes part d’una (o d’unes quantes) categories inferiors.

Exemples clàssics del llenguatge en què s’exerceix una violència perversa són els anuncis de “Seients per a blancs”, “Prohibida l’entrada als negres…”. Una gran majoria encara té en el record on conduïa l’apartheid (‘separació’ en afrikaans) sud-africà.

El resultat és que si no es diu igual s’envia un missatge molt clar: estàs dient que els GLBT estan separats de la resta, formen part d’un col·lectiu inferior, diferent, i per tant aquells ciutadans que tenen accés a casar-se dient-ne matrimoni són superiors. Tots tenim prou memòria per saber on porta aquesta “violència simbòlica”: ¿algú té problemes en associar masclisme i la xacra de la violència de gènere? Tots podem recordar les pàgines dels diaris, amb notícies sobre pallisses, assassinats cada pocs dies o setmanes arreu del món i també de suïcidis d’adolescents per culpa d’aquests missatges subliminals que s’envien a la societat i que fan la seva vida impossible en un lloc, l’escola, on això mai hauria de passar.

Fem memòria: cada vegada que una minoria ha reivindicat l’accés al matrimoni (els GLBT no són els primers), aquesta institució ha canviat de fisonomia. Va deixar de ser racista quan els esclaus i els negres van poder casar-se en les mateixes condicions que la resta de la població. Va ser menys xenòfob quan els jueus, protestants i catòlics es van beneficiar de la mateixa llei civil. Va ser menys misogin quan les dones van obtenir la igualtat i en el futur serà menys sexista quan dues lesbianes puguin casar-se i menys homòfob quan l’orientació sexual deixi de ser una condició a la dita llibertat fonamental. El que cal remarcar és que ni revolucionària ni conformista la lluita per l’accés als drets iguals s’inscriu en el respecte als drets humans.

Resumint: el camí correcte és dir matrimoni a l’acte civil. Fer-ho així fa que s’enviï un missatge clar a la ciutadania. Tots som iguals! Estarem organitzant una societat plural, més rica i també més tolerant. Enviarem també un missatge clar a tots aquells intolerants que s’arroguen el dret a perpetuar la violència sobre tot el que és diferent. Per començar a barrar el pas a aquesta gent cal reflexionar sobre la importància de les paraules, del llenguatge, i actuar amb valentia.

La pregunta als nostres consellers és: ¿volem perpetuar aquell estat de coses? ¿Volem enviar un missatge erroni que deixi escletxes en el comportament dels intolerants amb tot el que és diferent? ¿O volem un futur millor per a tota la ciutadania andorrana?

Si governar i legislar és treballar perquè les ciutadanes i ciutadans visquin millor, en les millors condicions possibles, si dir-ne matrimoni no altera el contracte civil, ni existeix cap argument per anomenar-lo d’una altra manera, si a més ajuda a disminuir la violència, si ajuda que l’escola sigui un lloc més segur i més tolerant…, ¿per què no anomenar-lo com ho fa tothom?

© Ricard de la Casa – juny 2014.

Aquest article fou publicat pel diari BONDIA en data 27 de juny de 2014.