La topada entre la Comissió Europea i un govern europeu estava anunciada des que la primera ha anat assumint cada vegada més poder al si de l’Unió. Que la resta de presidents i primers ministres fessin costat al president francès i que la Comissió perdés també era un fet completament previsible. La situació de Sarkozy a França, amb vagues de tota mena, ha fet que prengués una mesura electoralista i molt perillosa. És clar que no ha estat el primer a fer-ho a Europa. També altres governs, Itàlia, Suècia… han fet quelcom semblant, però ha estat França, un dels pilars de la Unió Europea, qui ha mogut fitxa dintre de les fronteres europees i tenint com a subjectes uns ciutadans diferenciats de la resta: el poble romaní.
La crisi econòmica, la inseguretat, sempre radicalitza sectors importants de la ciutadania i desmobilitza, per altra banda, els demòcrates. La historia n’és plena de exemples: els enormes problemes econòmics de la República de Weimar a Alemanya van donar pas a un dels passatges més obscurs de l’Europa moderna o, molt més a prop en el temps, com als EUA, amb la creació de noves lleis (Patriot), amb les quals es van retallar substancialment les llibertats de les persones. Entenc que els francesos puguin sentir-se molestos per la comparació que la comissionada va fer, però és el principi d’un camí molt arriscat. No perquè ens pugui dur a cometre barbaritats com a l’antiga Iugoslàvia sinó perquè està en joc la mateixa Unió Europea i aquesta és una aposta que no ens podem permetre el luxe de perdre.
Aquesta Europa que coneixem ara prové dels principis dels anys 50 (segle XX). Va ser l’Europa de Tractat de l’acer i del carbó signat a París (1951) i Roma (1957), com a ens embrionari d’aquesta Unió Europea. Els impulsors, els primers d’ells Winston Churchill(conferència celebrada a la Universitat de Zuric el 1946) i el ministre francès Robert Schuman (el 1950 va proposar un pla, dissenyat per Jean Monnet per integrar i gestionar en comú la seva producció de l’acer i el carbó amb Alemanya), el que volien i el que molta gent ha oblidat o no sap, és que va ser dissenyat per posar fi a segles de guerres entre els estats europeus (en definitiva, i si ens ho mirem bé, guerres civils europees) i que els havia portat dramàticament a perdre una gran part del seu capital humà i tota la seva potència econòmica.
Portem més de 60 anys construint una Europa en pau. Potser és temps de recordar que aquesta era i segueix essent la primera prioritat. La unió política pot esperar, però no podem sota cap concepte obrir una caixa de pandora que pot fer involucionar aquesta Unió Europea que tant ha costat construir. Pau també és la via de la justícia, de la llibertat i de la democràcia. No podem tenir, sota cap concepte, ciutadans de segona. El populisme és una de les eines més desestabilitzadores i cal identificar aquestes polítiques i desactivar-les tan aviat com es pugui. Tenim que ser capaços d’enviar un missatge molt clar als nostres dirigents: No podem posar en perill aquesta conquesta per un grapats de vots o les ambicions polítiques d’una persona en un moment concret.
© 2010 Ricard de la Casa
Aquest article foy publicat per el Diari MÉS ANDORRA el dia 5 de novembre de 2010.
Todo es temporal 